Sota l’ombra de Guifré el Pilós

Dissabte passat, Laura Borràs va voler deixar enrere el soroll eixordador de Barcelona. I es va desplaçar fins a Ripoll, el bressol de les essències pàtries, molt a prop de la tomba d’aquell comte que, segons la llegenda, va dissenyar la senyera, un dels principals símbols del país. Capbussada entre l’univers de la cultura, l’expresidenta del Parlament va participar en un acte convocat pels Poetes i Músics per la República, un dels col·lectius que, de manera periòdica i incansable, es mobilitzen per reclamar la fi de la repressió i, òbviament, la independència de Catalunya. Segons es podia llegir al cartell, l’acte havia de servir per combatre “la sistemàtica persecució i assetjament de la nostra companya la M.H. Presidenta Laura Borràs”. El centenar d’assistents que es van aplegar a la plaça del Monestir van rebre Borràs amb aplaudiments i amb crits de “presidenta”. Entre el públic, a primera fila, hi havia el vicepresident de l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Pessarrodona; l’alcalde de Ripoll i diputat, Jordi Munell, i el també diputat de Junts Francesc de Dalmases, que s’ha convertit en el Sant Jordi particular de Borràs, disposat a defensar-la, a qualsevol preu, de les escomeses mediàtiques.

Quan les actuacions es van haver acabat i va arribar el torn d’agafar el micròfon, Laura Borràs no va desaprofitar l’ocasió per deixar clar quin és el seu estat d’ànim i què pensa fer en el futur. Per deixar les coses clares, va assegurar que participava en l’acte en qualitat de “presidenta” perquè, segons va dir, “una cosa és ser presidenta i l’altra cosa és que no em permetin fer de presidenta”. Tota un declaració d’intencions. Borràs també es va referir a la famosa guerra judicial i va recordar un acte que es va fer fa uns anys a la Casa de Cultura de Girona contra la repressió. Segons va dir, en aquell moment, estava convençuda que la paraula i la cultura “ens protegirien de la barbàrie”. Borràs és una bona oradora, amb un to de veu agradable i un contingut atractiu, que sap combinar la política amb la literatura. En la seva intervenció, va desgranar alguns fragments de Jacint Verdaguer en què s’exaltava el monestir de Ripoll i, sense abandonar la literatura, va tirar de cita per prosseguir la seva batalla particular en el mateix punt que l’havia deixada quan va abandonar el Parlament. Borràs es va disfressar de Guifré el Pilós i va combatre en cos i ànima els infidels. I, fent ús de Joan Fuster, va deixar anar que “quan algú s’erigeix en jutge del seu germà és perquè ja ha decidit condemnar-lo”, una referència a la decisió de la mesa del Parlament de suspendre-la de sou i feina.

Borràs va insistir en la idea que és “presidenta fins que no hi hagi una nova elecció de presidenta al Parlament de Catalunya” i, per tant, actua “com a tal”. Més enllà d’aquesta declaració d’intencions, ben èpica, caldrà veure quin paper jugarà realment Borràs ara que ha perdut la seva principal plataforma de promoció. No sembla que el seu partit, Junts per Catalunya, pugui esdevenir una plataforma substitutòria de la presidència del Parlament, encara més tenint en compte que va sortir debilitada del darrer congrés. La maquinària del partit sembla molt ben controlada pels antics convergents, molt més avesats a aquest tipus de tasques. En qualsevol cas, sembla probable que Borràs entri en un període en espera del judici que ha d’afrontar. Si surt declarada innocent, és evident que podria tornar per la porta gran. O, fins i tot, per la mateixa portalada de Ripoll.

En qualsevol cas, mentre Borràs es refugiava a Ripoll, la presidenta del Parlament en funcions, Alba Vergés, seguia reclamant a Junts que nomeni una substituta. L’exconsellera de Salut voldria centrar bona part de la seva activitat política en l’àmbit municipal i, més concretament, en l’assalt a l’alcaldia d’Igualada. Però, molt previsiblement, haurà d’assumir la presidència de la cambra en un moment de poc lluïment. De fet, només de reprendre l’activitat parlamentària li tocarà afrontar la patata calenta que representa el vot i la participació telemàtica del conseller Lluís Puig. La petició d’un relleu en la presidència del Parlament està condemnada, ja ho sabem, a esdevenir un clam en el desert, sense massa ànimes que estiguin disposades a atendre-la. I Alba Vergés, a qui li va tocar exercir de consellera de Salut en uns moments especialment delicats, haurà d’assumir, quan es reprengui l’activitat parlamentària, un repte prou considerable: gestionar un Parlament fragmentat i dividit que s’ha convertit en el principal escenari de la guerra freda que mantenen els partits independentistes.

Una altra cosa ben diferent és sospesar què passarà amb un pacte de govern, el d’ERC i JxCat, que, a còpia de crisi setmanal, ha deixat petit aquell Dragon Khan amb què l’exconseller Joan Carretero va definir el govern catalanista i d’esquerres (el tripartit). Algunes veus, entre què algun diputat al Parlament i càrrecs municipals de Junts, han començat a reclamar amb insistència que es trenqui el pacte amb ERC. Però ja se sap que fora del Palau de la Generalitat (i de qualsevol espai de poder) fa molt fred, malgrat la canícula que estem suportant aquests darrers dies.