CRISI AL PARLAMENT

Fa mesos que el Par­la­ment, la prin­ci­pal ins­ti­tució del país, viu immers en una fase de tensió que, malau­ra­da­ment, té com a prin­ci­pals pro­ta­go­nis­tes els par­tits inde­pen­den­tis­tes. La situ­ació actual, però, és espe­ci­al­ment greu i atípica, sense pre­ce­dents, amb una pre­si­denta sus­pesa i una vice­pre­si­denta que n’ha assu­mit les fun­ci­ons i que, si no hi ha cap sor­presa, ho farà fins al final de la legis­la­tura.

La CUP ha apres­sat Junts i Esquerra a “resol­dre el con­flicte” perquè l’actual situ­ació d’interi­ni­tat no ajuda, en parau­les d’Eulàlia Reguant, a “recu­pe­rar la cre­di­bi­li­tat” per­duda. La por­ta­veu de la CUP té raó: són els par­tits que van situar Laura Borràs en la pre­sidència del Par­la­ment els que han de diri­mir com reso­len el buit pro­vo­cat per la seva sus­pensió. Des d’ERC es reclama que Junts nomeni una subs­ti­tuta, però des de Junts ja s’ha dit, per activa i per pas­siva, que no ho faran. El dar­rer a afir­mar-ho ha estat el dipu­tat Jaume Alonso-Cue­vi­llas, que ha dei­xat anar que nome­nar una subs­ti­tuta “seria donar cober­tura i blan­que­jar una situ­ació abso­lu­ta­ment excep­ci­o­nal”. I ha asse­nya­lat direc­ta­ment Esquerra afir­mant que “ha deci­dit sus­pen­dre la pre­si­denta perquè ha vol­gut; era el par­tit que tenia la clau en la votació i l’actual soci de Junts”.

L’embo­lic te una reso­lució com­pli­cada, més tenint en compte que la pre­sidència del Par­la­ment (i, de fet, tota la mesa) s’ha con­ver­tit, des de fa temps, en un espai en què hi ha molt més a per­dre que no pas a gua­nyar. Roger Tor­rent va que­dar des­gas­tat amb el cas de Quim Torra, Laura Borràs va fer-ho amb el de Pau Juvillà i, molt pro­ba­ble­ment, qui pre­si­deixi la cam­bra quan es repren­gui l’acti­vi­tat par­la­mentària haurà de fer-ho en el cas de Lluís Puig. La justícia colla sense atu­ra­dor i els qui són al cap­da­vant de les ins­ti­tu­ci­ons es veuen obli­gats a pas­sar de l’èpica ver­bal a la dis­jun­tiva de deso­beir (amb els ris­cos que això com­porta) o pas­sar a la poste­ri­tat com un “traïdor” a la causa; una paraula que, malau­ra­da­ment, cir­cula amb abso­luta lleu­ge­resa per la selva vir­tual. Molt pro­ba­ble­ment, al dar­rere de la decisió de Junts hi hagi el desig de no “blan­que­jar una situ­ació excep­ci­o­nal”, com afirma Alonso-Cue­vi­llas; però també forma part d’aquest estira-i-arronsa, estèril i des­mo­ti­va­dor, que man­te­nen els dos prin­ci­pals par­tits del sobi­ra­nisme. Un tor­ce­braç que, si no s’atura, no només ens allu­nyarà de la inde­pendència, sinó que des­gas­tarà, de manera irre­ver­si­ble, les prin­ci­pals ins­ti­tu­ci­ons del país, començant pel Par­la­ment.