CRISI AL PARLAMENT

Fa mesos que el Parlament, la principal institució del país, viu immers en una fase de tensió que, malauradament, té com a principals protagonistes els partits independentistes. La situació actual, però, és especialment greu i atípica, sense precedents, amb una presidenta suspesa i una vicepresidenta que n’ha assumit les funcions i que, si no hi ha cap sorpresa, ho farà fins al final de la legislatura.

La CUP ha apressat Junts i Esquerra a “resoldre el conflicte” perquè l’actual situació d’interinitat no ajuda, en paraules d’Eulàlia Reguant, a “recuperar la credibilitat” perduda. La portaveu de la CUP té raó: són els partits que van situar Laura Borràs en la presidència del Parlament els que han de dirimir com resolen el buit provocat per la seva suspensió. Des d’ERC es reclama que Junts nomeni una substituta, però des de Junts ja s’ha dit, per activa i per passiva, que no ho faran. El darrer a afirmar-ho ha estat el diputat Jaume Alonso-Cuevillas, que ha deixat anar que nomenar una substituta “seria donar cobertura i blanquejar una situació absolutament excepcional”. I ha assenyalat directament Esquerra afirmant que “ha decidit suspendre la presidenta perquè ha volgut; era el partit que tenia la clau en la votació i l’actual soci de Junts”.

L’embolic te una resolució complicada, més tenint en compte que la presidència del Parlament (i, de fet, tota la mesa) s’ha convertit, des de fa temps, en un espai en què hi ha molt més a perdre que no pas a guanyar. Roger Torrent va quedar desgastat amb el cas de Quim Torra, Laura Borràs va fer-ho amb el de Pau Juvillà i, molt probablement, qui presideixi la cambra quan es reprengui l’activitat parlamentària haurà de fer-ho en el cas de Lluís Puig. La justícia colla sense aturador i els qui són al capdavant de les institucions es veuen obligats a passar de l’èpica verbal a la disjuntiva de desobeir (amb els riscos que això comporta) o passar a la posteritat com un “traïdor” a la causa; una paraula que, malauradament, circula amb absoluta lleugeresa per la selva virtual. Molt probablement, al darrere de la decisió de Junts hi hagi el desig de no “blanquejar una situació excepcional”, com afirma Alonso-Cuevillas; però també forma part d’aquest estira-i-arronsa, estèril i desmotivador, que mantenen els dos principals partits del sobiranisme. Un torcebraç que, si no s’atura, no només ens allunyarà de la independència, sinó que desgastarà, de manera irreversible, les principals institucions del país, començant pel Parlament.