Un matrimoni de conveniència

El Parlament ha tancat el tercer període de sessions de la legislatura, que va començar el 15 de gener i ha acabat el 31 de juliol. Ha estat una etapa atípica, encara més que les que s’han viscut els darrers anys. Des de l’inici del procés, per entendre’ns. Un secretari tercer de la mesa, Pau Juvillà, ha perdut l’acta de diputat; la presidenta de la institució, Laura Borràs, ha estat suspesa de tots els drets, deures i atribucions, i un diputat a l’exili, Lluís Puig, té el vot en l’aire. Tots aquests episodis s’han viscut en un clima de tensió, sobretot entre els suposats socis de govern. De fet, més enllà de les lleis impulsades (10), les mocions i resolucions aprovades (144 i 450, respectivament) i els càrrecs designats (alguns, com ara el Síndic de Greuges, caducats des de feia anys), el Parlament s’ha caracteritzat com un espai de conflicte permanent, un escenari preferent de la guerra freda que fa mesos disputen les dues principals formacions independentistes, ERC i Junts. Una guerra freda que té elements de psicologia personal, de lluita per l’hegemonia política i, fins i tot, arrels històriques.

L’odi s’expressa de forma visceral, sense contemplacions, per bé que els uns (més cohesionats) ho facin de forma disciplinada, amb directrius de partit incloses i un aparell de propaganda molt més eficient al darrere; mentre que els altres, encara en construcció i amb un cert desori intern i un fort lideratge a l’exili, practiquin una oposició molt més anàrquica, sense una imatge clara i amb molta més capacitat per traslladar-la als espais públics. Molt probablement, la tensió té arrels profundes, dels anys en què els uns governaven la Generalitat i molts ajuntaments i els altres aspiraven a fer-ho; o dels anys, més recents, en què els uns van deixar de ser l’etern aspirant i van contestar directament l’hegemonia en l’espai del catalanisme o del sobiranisme, tant se val. Al capdavall, encara hi ha protagonistes en actiu d’aquells anys, ja sigui com a polítics de primera línia o com a càrrecs de confiança, arrecerats en les diputacions i les conselleries. També cal tenir en compte, en aquesta tensió congènita, les rancúnies i les animadversions personals, algunes congriades en els plens municipals i d’altres als passadissos del Parlament, del Congrés o a les conselleries. Hi ha, en definitiva, personatges d’un i altre partit que s’odien o que, com a mínim, no quedarien per anar a fer un cafè.

La tensió es dirimeix a les xarxes socials, el camp de batalla dels temps moderns, ja sigui a través de comptes oficials o anònims. Però també a les capçaleres de premsa i les tertúlies televisives i radiofòniques. En qualsevol espai susceptible d’influir en el sofert ciutadà, a qui li resulta incomprensible aquest tipus de tensions, per bé que s’hi pugui acabar acostumant, tal com va fer amb les tensions entre CDC i UDC i entre els socis de l’anomenat tripartit. Es tractava, en tots aquells casos, d’un soroll que formava part de l’ambient. Molest, carregós, però difícilment controlable o sancionable amb un sonòmetre a la mà. La tensió, molt probablement, té les arrels en els anys de predomini de CiU (de fet, els uns encara segueixen anomenant “convergents” els altres de manera despectiva), però s’ha anat alimentant de la frustració dels darrers anys, ja des d’abans de l’1 d’Octubre i del que va venir després. Es van entendre, en algun cas a desgana, per bastir la coalició Junts pel Sí i per portar el país a la fita de l’1 d’Octubre; però, l’endemà mateix, es va començar a parlar de traïció, de “monedes de plata”. Entre els uns i els altres, hi ha en joc el lideratge en l’espai independentista, que uns i altres volen desempatar, per bé que aquesta pugna pugui acabar beneficiant el PSC.

Les picabaralles ja comencen a ser difícils de quantificar: la inhabilitació de Quim Torra, el quart cinturó, la resposta a la sentència del 25% del castellà a les escoles, la taula de diàleg i els acords entre ERC i el PSOE, la inhabilitació de Pau Juvillà i, més darrerament, la destitució de Laura Borràs com a presidenta del Parlament i el vot de l’exconseller Lluís Puig. Com poden comprovar, la tensió és tan incontrolable que s’han ultrapassat els límits i les baralles no només es produeixen en els temes territorials o de gestió, sinó també en els identitaris o en la resposta a la repressió. Els desqualificadors que s’utilitzen són sempre els mateixos: els uns són menystinguts com la “dreta sobiranista” i els altres, com els que s’han venut per un diàleg estèril; els uns representen les essències de l’1 d’Octubre i els altres són els “traïdors”. Els improperis dels uns i els altres poden posar-los a gust del consumidor, en funció de si senten major simpatia pels uns o bé pels altres.

Els dos partits, ERC i Junts, comparteixen alguns objectius comuns, hem de suposar que la independència. Però també tenen, cal reconèixer, àmplies diferències ideològiques i estratègiques. Només cal repassar els respectius programes electorals i les intervencions al Congrés de Diputats per comprovar-ho. En qualsevol cas, les diferències són prou petites per permetre un govern de coalició, per bé que, tot sovint, es faci difícil saber si governen junts perquè no ho poden fer amb ningú més o perquè, senzillament, hi ha massa càrrecs i poder en joc per posar-ho en risc. Vaja, com un matrimoni de conveniència. Les diferències també són prou grans per impedir consensuar una estratègia comuna, per parlar de com afrontar la repressió i per acordar com arribem a la independència. O, fins i tot, per acordar temes de país, com ara la llengua.

En tot cas, mentre tots dos partits segueixen instal·lats en la guerra caïnita, la ciutadania assisteix a l’espectacle astorada, sense entendre res del que passa. I si algun ciutadà il·lús gosa posar-se al mig de la batalla o opinar sobre algun dels temes en conflicte, corre el perill de sortir-ne escaldat. D’aquesta manera, potser sí que així es pot governar, gestionar el dia a dia i mantenir les aparences. Però difícilment s’arribarà a l’objectiu que els uns i els altres diuen compartir, ni que sigui perquè els convençuts s’acabaran cansant de l’espectacle i els qui queden per convèncer no voldran participar en un projecte que, a l’hora d ela veritat, viu permanentment instal·lat entre l’odi i la conveniència.