TANCAT PER VACANCES

Us ho con­fesso. No vull amar­gar-me’n. L’arti­cle que esteu lle­gint el vaig escriure fa un parell de set­ma­nes. Ho vaig fer perquè sabia que la meva cita men­sual amb tots vosal­tres m’aga­fa­ria a l’equa­dor de les dues set­ma­nes de vacan­ces esti­uen­ques. Real­ment, des de qual­se­vol indret, mar o mun­ta­nya, hau­ria tro­bat un espai refugi i una estona per escriure. De fet, quan t’agrada entre­llaçar parau­les no hi ha excusa ni moment prou potent que ho impe­deixi. Però una com­pa­nya de feina, segur que encer­ta­da­ment, em va sug­ge­rir que apro­fités per gau­dir d’altres acti­vi­tats i que dei­xes que l’escrip­tura, que m’acom­pa­nya sem­pre i durant tot l’any, també fes vacan­ces. No sé si ho hauré acon­se­guit; si és el cas, ja us ho expli­caré després d’aquest parèntesi de des­con­nexió. Tot i així, sí que espero poder dedi­car més temps a algu­nes de les coses que sovint les pres­ses no em dei­xen gau­dir tan com vol­dria. La lec­tura, el pai­satge, la família, els amics, les con­ver­ses a la fresca, la música, un bon gelat (de xoco­lata si pot ser) o, sim­ple­ment, pla­ni­fi­car una acti­vi­tat sense ser esclava del rellotge ni d’una agenda atapeïda que deixa poc marge a la impro­vi­sació.

Les vacan­ces són necessàries. No crec que ningú us pugui dir el con­trari. Una altra cosa és poder-les fer. Perquè les casuísti­ques, que segur que són mol­tes i diver­ses, de vega­des, ho posen ben difícil. L’acu­mu­lació de fei­nes, una hipo­teca per pagar, una quota d’autònoms, un pro­jecte per fina­lit­zar, una inflació a l’alça, un tre­ball pre­cari... Una llista infi­nita que més val no allar­gar perquè ens faria caure en un estat d’espi­ral depres­siva. Però, evi­dent­ment, les vacan­ces són necessàries. És impres­cin­di­ble atu­rar-se, can­viar el ritme. És una manera, física i men­tal, de posar el comp­ta­dor a zero, de tor­nar a començar; encara que mai res s’acaba del tot ni s’ini­cia com un tra­jecte verge. Arros­se­guem dinàmiques, tics i deci­si­ons errònies. Però, de vega­des, les vacan­ces ser­vei­xen per dei­xar repo­sar allò que ens negui­teja, per refle­xi­o­nar sobre on som o on volem anar i per repren­dre deter­mi­na­des tas­ques amb una acti­tud dife­rent. Tot i així, no sem­pre s’acon­se­gueix retor­nar amb un aire reno­vat i nou; això pot­ser és més un ideal que un objec­tiu pos­si­ble.

Perquè vivim en una soci­e­tat que ten­deix a miti­fi­car deter­mi­na­des rea­li­tats i que pon­ti­fica qui les segueix segons els cànons pre­es­ta­blerts. Fer vacan­ces no vol dir necessària­ment aga­far un avió i fer milers de quilòmetres o banyar-se a la cala més pura i cris­tal·lina. Hi ha qui, pot­ser, tot i ser la per­sona més soci­a­ble del món, pre­fe­rirà tan­car-se a casa. Cadascú escull allò que neces­sita. I aquesta és la lli­ber­tat més pre­uada: la capa­ci­tat de deci­dir sense que cap ele­ment extern con­di­ci­oni ni dis­tor­si­oni la teva tria. I, de vega­des, és ben com­pli­cat. Deter­mi­nats ele­ments cul­tu­rals i sociològics poden inter­fe­rir-hi i esca­par-ne es pot con­ver­tir en un autèntic labe­rint de con­tra­dic­ci­ons i desit­jos.

Les vacan­ces són necessàries i són meres­cu­des. Sem­pre hi pot haver excep­ci­ons? Sí, els free riders són en totes les fei­nes, con­tex­tos i situ­a­ci­ons, però aquest seria un altre debat i, si us sem­bla, ja l’afron­ta­rem quan el que es res­piri no sigui una flaire vaca­ci­o­nal. Ja sabem que els pro­ble­mes exis­tei­xen i que no cal anar-los a bus­car perquè venen sols. Per tant, els free riders, vul­guem o no, també fan vacan­ces. Però par­lem de les nos­tres, de les que, sense cap afany de pre­potència ni sobre­ria, ens merei­xem. Les que gau­di­rem amb la gent que vol­drem, les que ens per­me­tran tro­bar moments de tran­quil·litat i evasió, les que apro­fi­ta­rem per degus­tar els millors plats, per devo­rar tots els lli­bres pen­dents i per cami­nar per les nos­tres con­tra­des.

Però, tot i així, tor­nar sem­pre és la millor part de l’aven­tura. Sens dubte. I no ens ha d’inco­mo­dar pen­sar que ado­rem la quo­ti­di­a­ni­tat perquè gau­dim de la nos­tra feina. Per tant, adeu vacan­ces. Ben­vin­guda, esti­mada rutina.