SENY O NO-SENY

L’inde­pen­den­tisme estruc­tu­ral, hipo­te­cat per des­con­fi­an­ces i tendències fra­tri­ci­des des del pri­mer moment, ha aca­bat acce­le­rant la tur­bina dels ajus­ta­ments de comp­tes, de les reven­ges i de la com­pe­tició dialèctica per veure qui s’adju­dica més patri­o­tisme i qui penja més eti­que­tes de traïdor. I amb aquest pano­rama, tan engres­ca­dor i cons­truc­tiu per cohe­si­o­nar i mobi­lit­zar l’inde­pen­den­tisme popu­lar, no només hem arri­bat a les por­tes d’un nou 11 de Setem­bre, sinó que hi hem afe­git una con­vo­catòria més, a tres set­ma­nes vista: la de l’1 d’Octu­bre. Encara que, a hores d’ara, no sabem ben bé qui anirà a cada una ni quants pre­fe­ri­ran limi­tar el dilema entre platja i mun­ta­nya, pel to de les con­sig­nes i de l’opinió pública difosa ja s’ende­vina que cap de les dues ser­virà per reco­sir cos­tu­res, sinó per espar­ra­car-les una mica més encara. Cada dia que passa fem tard, però si ningú no es fica en aquest cor­ral d’avi­ram esve­rat per posar-hi una mica de seny, de diàleg i de con­sens, aviat no hi can­tarà ni gall ni gallina, sinó la gui­neu. Seny o no-seny, aquesta és la qüestió.