Punts de vista
La força bruta
Ara que farà mig any que Putin va decidir llançar la seva ofensiva contra el poble ucraïnès, volia recordar uns fets que s’hi assemblen. Perquè, tal dia com avui, el 20 d’agost però del 1968, els tancs russos van entrar a Praga per esclafar, per la força, la Primavera de Praga. Moscou va decidir tirar pel dret i aixafar l’intent de salvar el comunisme per retornar-lo a la idea de llibertat i democràcia dels seus orígens. Els impulsors de la Primavera de Praga buscaven allunyar-se de la burocratització i l’autoritarisme en què s’havia convertit el comunisme, per les ànsies del totpoderós líder comunista soviètic rus, Leonid Bréjnev. Al capdavant del partit comunista txecoslovac hi havia un jove que es deia Alexander Dubcek, que va començar a introduir reformes que preconitzaven els anhels de la Primavera del 68 d’aconseguir un sistema comunista amb més llibertat, més democràcia i més obertura. Quan Dubcek va ser elegit secretari general del partit va liberalitzar el règim comunista, es va relaxar la censura, es permetien altres partits i s’impulsava una reforma econòmica que mirava cap a Occident. El sol fet que Txecoslovàquia tingués frontera comú amb Occident i que, gràcies a les reformes, el capitalisme pogués entrar i esquerdar el bloc soviètic, feia que Bréjnev es posés malalt. A la Unió Soviètica es veien les reformes com una traïció als membres del Pacte de Varsòvia. No pensaven tolerar cap dissidència, i després de mesos d’advertències i pressions continuades, Moscou i els seus aliats –Bulgària, Polònia, Hongria i l’Alemanya Oriental– van decidir intervenir. Aprofitant unes maniobres pròximes a Txecoslovàquia, les tropes del Pacte van prendre els centres neuràlgics del país. Els tancs russos entraven a Praga davant la mirada atònita dels ciutadans, que reaccionaven preguntant als soldats el perquè d’aquella situació si eren germans. I la història s’ha repetit. Quan un país de l’òrbita russa gosa desafiar les idees de Moscou i vol obrir-se al món, tenir més llibertat i més democràcia, és a dir, ser independent per triar el que més li convingui, no s’hi val ni la força de la paraula ni la de la política. Ja hem vist que l’única cosa en què creuen és a aplicar la força bruta.