Víctimes del silenci

No hau­ria de tenir cap sen­tit que cinc anys després de l’atemp­tat ter­ro­rista a la Ram­bla de Bar­ce­lona se’n con­tinuïn orga­nit­zant actes com­me­mo­ra­tius de caràcter públic. Si se’n fan és perquè encara hi ha qüesti­ons ober­tes, pen­dents, que neces­si­ten ser ama­ga­des, dis­fres­sa­des o rei­vin­di­ca­des. Les vícti­mes s’hi sumen perquè encara recla­men ajuda de les admi­nis­tra­ci­ons per apai­va­gar el dolor i rebut­gen que se’ls afe­geixi un sobrepès angoi­xant amb incom­pren­si­bles difi­cul­tats jurídiques i burocràtiques. Les orga­nit­za­ci­ons cíviques de Cata­lu­nya exi­gei­xen que la inves­ti­gació sobre els fets acla­reixi els inqui­e­tants inter­ro­gants que es man­te­nen oberts sobre la gènesi del grup que va per­pe­trar l’atemp­tat, sobre la relació amb el ser­veis secrets de l’Estat i sobre el curs del procés judi­cial con­tra els autors. I les admi­nis­tra­ci­ons pro­ven que les mos­tres pro­to­col·làries de con­dol i les decla­ra­ci­ons opor­tu­nis­tes dels seus­go­ver­nants ser­vei­xin per pre­ci­pi­tar i espes­seir la boira de silenci que es va apo­de­rant del país.