Mètodes feixistes

El pro­blema de can­viar de relat es troba no només en la modi­fi­cació del dis­curs, sinó també en l’intent d’enfon­sar o ama­gar l’heme­ro­teca. Mol­tes vega­des, per tal d’asso­lir aquest propòsit, s’aca­ben adop­tant for­mes que, en prin­cipi, no només dis­ten de les pre­go­na­des, sinó que, a més, for­men part d’allò que durant tant temps s’ha estat cri­ti­cant, de manera que es cre­uen diver­ses línies ver­me­lles assu­mint com a pròpies deter­mi­na­des tècni­ques que són les que des de fa temps uti­lit­zen els fei­xis­tes en con­tra dels seus ene­mics, reals o ima­gi­na­ris.

Fa anys que estem asse­nya­lats pels fei­xis­tes. Hem estat deni­grats, inju­ri­ats i calum­ni­ats amb una única fina­li­tat: des­hu­ma­nit­zar-nos per fer més fàcil o sen­zill el procés de des­trucció a par­tir del moment mateix en què se’ns passa a con­si­de­rar ene­mics i, per tant, sub­jec­tes sense cap dret.

Aquest tipus de pro­ces­sos, que l’inde­pen­den­tisme català coneix tan bé perquè fa anys que els pateix, no són nous, i sem­pre con­sis­tei­xen en el mateix: asso­ciar l’ene­mic amb aquells fets, situ­a­ci­ons o con­di­ci­ons que més repug­nen soci­al­ment per, d’aquesta manera, acon­se­guir empa­tit­zar amb la qua­li­fi­cació d’ene­mic de qui no és res més que un adver­sari polític o, fins i tot, un ciu­tadà de qui es dis­crepa política­ment.

El pro­blema no és aquesta pràctica menys­pre­a­ble en si, sinó que s’assu­meixi com una cosa nor­mal o que forma part de l’acció política, sense ana­lit­zar o, pit­jor encara, sense que importi que es tracti d’actu­a­ci­ons fei­xis­tes que no encai­xen amb cap sis­tema ni pro­grama polític mínima­ment democràtic. En tot cas, del fei­xisme i el seu entorn tot és espe­ra­ble, per la qual cosa resulta sen­zill iden­ti­fi­car-lo com a tal i com­ba­tre’l o, fins i tot, igno­rar-lo.

L’autèntic drama comença quan aques­tes tècni­ques les fan ser­vir qui menys t’ho espe­res, com­panys de viatge inclo­sos, perquè per tal de des­di­bui­xar o fer des­a­parèixer l’heme­ro­teca –amb l’única fina­li­tat de poder can­viar de relat, i també de vai­xell– comen­cen a uti­lit­zar mètodes que, ho rep­teixo un cop més, són fei­xis­tes.

I he fet ser­vir bé el terme drama, perquè el que comença a pas­sar a par­tir d’aquest moment, per a movi­ments que neces­si­ten uni­tat i no ran­cor, és un veri­ta­ble drama que pot aca­bar sent un autèntic punt d’inflexió a par­tir del qual el rumb ini­ciat es pot aca­bar per­dent.

Trans­for­mar el con­trari en ene­mic i començar a asso­ciar-lo amb adjec­tius que el des­qua­li­fi­quen és un mal començament i, sobre­tot, és el començament d’un camí només d’anada. Ini­ciar cam­pa­nyes en con­tra dels adver­sa­ris atri­buint-los com­por­ta­ments abjec­tes o trac­tant-los de racis­tes, trum­pis­tes, delinqüents, espies, nar­co­tra­fi­cants, blan­que­ja­dors, cor­rup­tes, etcètera, ni és fer política ni és un com­por­ta­ment que s’hagi de per­me­tre, vin­gui d’on vin­gui, perquè en el fons els qui actuen així han tras­pas­sat una línia que els porta direc­ta­ment als braços dels fei­xis­tes de sem­pre.

En política, com en la vida, es pot dis­cre­par d’abso­lu­ta­ment tot, i fins i tot és sa que sigui així, però el que mai s’ha de fer és tras­pas­sar aque­lles línies ver­me­lles que sepa­ren els demòcra­tes dels fei­xis­tes. No hi ha cap jus­ti­fi­cació per cre­uar-les perquè, a par­tir d’aquest moment, no només s’aban­dona el que s’ha defen­sat, sinó que s’assu­meix com a propi el que s’ha com­ba­tut.

Ni Lluís Llach és racista, ni Josep Lluís Alay espia rus, ni jo blan­que­ja­dor, ni la família del pre­si­dent Ara­gonès nar­co­tra­fi­cants; no, res d’això forma part de la rea­li­tat ni ha de for­mar part del dis­curs de ningú ni, encara menys, pas­sar a ser part de cam­pa­nyes orques­tra­des de les quals, més aviat que tard, s’aca­barà acre­di­tant tant l’ori­gen com la inten­ci­o­na­li­tat.

Tot­hom té dret a can­viar de dis­curs, d’ide­o­lo­gia, d’ide­ari, de relat i de bàndol; fer-ho no és millor ni pit­jor, sim­ple­ment és una rea­li­tat que ha de ser assu­mida i decla­rada pels qui així ho han deci­dit i, al mateix temps, accep­tada pels qui no com­par­tei­xen aquests can­vis. Ara bé, insis­teixo a dir que el que no s’ha de fer mai és inten­tar enfan­gar els altres per deci­si­ons pròpies.

La política no és el que es veu a les xar­xes soci­als, però la rea­li­tat s’hi pot aca­bar assem­blant molt si no s’és capaç de man­te­nir el dis­curs propi sense haver d’insul­tar, inju­riar, calum­niar ni menys­prear el con­trari, lle­vat que ja no se’l vegi com a con­trari, sinó que l’hagi assu­mit com a ene­mic i el que es pre­ten­gui sigui com­por­tar-se com aquells a qui fins fa dos dies es cri­ti­cava.