L’home: enemic de la terra

L’invent del plàstic va arri­bar l’any 1868 per un pro­blema d’escas­se­tat de vori que impos­si­bi­li­tava la con­fecció de boles de billar. No és pas que aquest joc que es prac­tica sobre una taula rec­tan­gu­lar de fusta, enta­pis­sada de verd, i que con­sis­teix a moure boles impul­sant-les mit­jançant un tac sigui el cul­pa­ble d’una de les moda­li­tats de con­ta­mi­nació del pla­neta, però sí que és una mos­tra més de com amb cada avenç tec­nològic l’ésser humà impacta nega­ti­va­ment en el pla­neta i, con­seqüent­ment, con­tri­bu­eix, gai­rebé en exclu­siva, a la seva des­trucció. En un dibuix d’El Roto (nom artístic del dibui­xant de còmic Andrés Rábago), es pot veure una mà sos­te­nint un vas acom­pa­nyat d’una nota: “Frag­ment de la dar­rera gla­cera des­fent-se en un got de whisky”, un escrit que, amb iro­nia, denun­cia una situ­ació que ben aviat esde­vindrà irre­ver­si­ble i que, un altre sar­casme del destí, ha con­ver­tit els glaçons en pro­ta­go­nis­tes abso­luts en un dels estius més calo­ro­sos dels últims anys. Si un sim­ple dau de glaç fa anar de cor­coll tot el sec­tor de l’hote­le­ria, que no pot aten­dre la demanda dels pobres esti­ue­jants que volen la beguda ben freda, ima­gi­neu-vos què pot pas­sar en un futur pro­per si tot con­ti­nua fent bai­xada. El temps no és ines­go­ta­ble i el tic-tac del rellotge que regeix les nos­tres vides ens està avi­sant que ja fem tard encara que ens posem taps a les ore­lles i fem com aquell qui sent ploure. Però com que res en aquesta vida és gratuït, també les mal­ves­tats aca­ben pas­sant fac­tura, i ara ens ado­nem que a la Terra se li ha esgo­tat la paciència i que l’amor amb amor es paga. La Terra exi­geix l’acom­pli­ment d’un pacte no escrit: do ut des (‘et dono si em dones’), però l’home, ago­sa­rat de mena, mai no en té prou. La dar­rera de les mal­ves­tats ha estat l’assas­si­nat d’una morsa que, ai las!, va tenir la gosa­dia de dei­xar-se esti­mar per l’ésser humà i ho ha aca­bat pagant amb la seva vida. Bate­jada amb el nom de Freia en honor de la deessa de l’amor i la bellesa de la mito­lo­gia nòrdica, tenia 5 anys i s’havia con­ver­tit en una atracció per als curi­o­sos d’un dels fiords de la capi­tal noru­ega. No temia els humans. Error mor­tal. Con­ver­tida en una atracció turística, Freia final­ment va esde­ve­nir un perill. Embar­ca­ci­ons mal­me­ses, turis­tes incons­ci­ents que l’asset­ja­ven fins que les auto­ri­tats van deter­mi­nar que era una amenaça. Això sí, les auto­ri­tats que tot ho saben, i en aquest cas les noru­e­gues, que sem­pre és un plus de civi­li­tat, han mani­fes­tat que l’ani­mal ha estat sacri­fi­cat de manera “humana”. Una huma­ni­tat que fa tre­mo­lar les parets de la lògica més ele­men­tal.