El voraviu

He tingut càrrecs, i he manat, des dels dotze anys, quan em varen escollir delegat de curs (en fa més de quaranta). Més o menys al mateix temps descobria de manera incipient i improvisada el sexe i he provat de practicar-lo sempre ben a gust de les parts implicades, com considero que correspon a tota persona de bé. M’han destrempat força, aquests dies, les esgarrifances que causa la mal anomenada gimcana sexual de Vilassar de Mar. El sexe ens puja massa al cap, i pensar i prendre decisions amb el sexe al cervell porta a mals resultats. Però encara destrempa més la decisió de dimecres de la regidora Montse Gual, de dimitir, i sobretot el motiu. Dimiteix perquè no coneixia el contingut concret de les proves de la gimcana. Per això s’ha de dimitir? Com si delegar no fos una virtut del bon manar. Per què les havia de conèixer, les activitats concretes d’una gimcana? No fotem! Dimiteix perquè per alguna raó una colla d’hipòcrites s’han esgarrifat, com cada vegada que es prova d’acostar el sexe als infants d’una manera pedagògica. Nens i nenes de 12 anys als quals s’ensenya a posar un preservatiu amb la boca i als quals es parla del Kamasutra, un text escrit fa quasi dos mil anys! Quina vergonya! Som així d’hipòcrites i fariseus. Aquests mateixos nens tenen a un clic mil verreries, perversions, violències i agressions sexuals individuals o grupals que devem entendre com un millor aprenentatge!

Els unionistes, i sobretot els que els han fet la feina de veritat, que són els unionistes emmascarats (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors), gaudeixen aquests dies d’unes merescudes vacances per paladejar tots els sabors que destil·la el canvi de 52% que els va anunciar el CEO just abans de recollir els trapaus i anar a badar a mar o muntanya. La tornada serà dura per als independentistes de carrer. La ferida continuarà supurant enquesta rere enquesta i la distància s’anirà eixamplant, però que ningú cregui que és un problema de demanda. És un problema d’oferta. Amb el 52% d’independentistes no hi ha independència. Amb el 52% d’unionistes sí que es continua unit. Els vots independentistes no han marxat, ni han desaparegut, ni s’han transformat. Hibernen, encara que sigui estiu, perquè no tenen oferta. On han d’anar en vista del panorama que ofereix el ventall parlamentari del 52%? Tota la vida s’ho haurà de fer a palletes entre els descafeïnaments d’ERC, Junts i la CUP el vot independentista? La temptació de quedar-se a casa és molt forta quan cap dels que pots votar està pels teus interessos. O hi està de paraula i de trajectòria, com és el cas, però els fets no l’acompanyen. I són els fets, que són sagrats. En política i en periodisme. No hi ha oferta independentista i per això hem anat de vacances amb les enquestes dient el que diuen.

Hi va haver un temps, abans que El Punt comprés l’Avui i abans que es fusionessin en El Punt Avui actual, que un dels missatges de capçalera d’El Punt era “les ciutats són capitals”. Treballàvem amb múltiples edicions –ara encara en fem dues: Nacional i Girona– i així podíem donar sortida a molta informació local i comarcal. La complexitat i la duresa de la crisi que afecta els mitjans de comunicació des de fa anys ens ha obligat a tots a redefinir-nos i redimensionar-nos per adaptar-nos al canvi d’hàbits dels ciutadans, que ha portat caigudes brutals de la venda d’exemplars de premsa escrita i de la facturació de publicitat. Hem fet passes enrere per assegurar-nos sobreviure, i els pobles i ciutats de Catalunya han perdut espai i pes específic a les nostres planes aquests darrers anys. Ara, estabilitzats com a tercer diari nacional i més a prop en vendes del segon (El Periódico) que del quart (Ara), tornem als orígens i a l’essència de la idea bàsica que les ciutats són capitals en l’estructura del país. Volem posar en primer pla nacional la política local perquè creiem que és als ajuntaments on es forgen i s’han de forjar els dirigents i perquè creiem que les ciutats i els pobles són la pedra de toc de la nació. Demà engeguem una secció en què entrevistarem periòdicament els electes municipals i revisarem anualment els principals aspectes de la seva gestió, sigui al govern o a l’oposició. Perquè les ciutats són capitals!

Precisament ara que totes (o moltes) li ponen, ve Feijóo i comença a dir coses sensates sobre Catalunya. Perill, companys! Perill, que baixaran molles! Calcem-nos!, que diria l’àvia Neus. El candidat popular ha admès que no podrà arribar a La Moncloa si el PP no remunta a Catalunya. Que si tornen a obtenir dos diputats, com el 2019, tot serà molt complicat. Feijóo sap que fins i tot amb una aritmètica parlamentària que permeti la investidura tot resulta molt marcià si el partit de govern només té dos diputats a Catalunya i cap possibilitat de pacte amb forces territorials, com s’espera que serà el cas. Ve una tempesta perfecta en la qual unionistes i unionistes emmascarats (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) ens sotmetran a banys de realisme i vot útil constitucionalista cap als nois i noies de la gavina. Com? Concentrant-hi tot el suport i deixant marxar per la claveguera tots els invents d’R+D polític dels darrers anys. I tots és tots. Si aquest cap de setmana hem sabut del mutis pel fòrum de la Chacón, no trigarem a veure com els pastanagues que volen refundar Cs no troben crèdit per fer-ho i com els pistrincs deixen d’arribar a Vox amb l’alegria que hi arribaven. Tot cap al vot útil del Partit Popular. Que no n’hi aconsegueixin fer anar, també, dels que els socialistes es pensen que han estirat amb l’agenda del retrobament.

En plena calorada i vacances d’agost i amb una carta a la militància que després s’ha difós per xarxes, Àngels Chacón se suma definitivament als notables que el procés ha arraconat de la vida política i deixa per a altres l’afany de “centrar-nos”. Probablement perquè li han comunicat, o perquè ha entès que no hi ha res a centrar, que la feina ja és feta, que el CEO ja parla d’un 52% unionista i que en aquestes circumstàncies farien més nosa que servei. Vaig plànyer Chacón des que es va posar a liderar l’unionisme temporal, l’independentisme que no estava ni per la confrontació ni pel referèndum ni per la DUI i que estava obert a governar amb qui fos segons programa. Van treure 77.059 vots, fora de tot. Després va venir l’etapa que ara liquiden. “Centrar” era el missatge, però no hi havia res a centrar. La idea era aigualir com fos l’independentisme per si no se’n feia prou amb l’aigua que ja havien posat al vi Junts, ERC i la CUP. Semblava que es podia necessitar una xarnera en l’aritmètica parlamentària que permetés fórmules de govern amb coalicions que ja no siguin independentistes de fets ni de paraules. Però aquesta feina ja és feta (o els ho sembla) i ho certifiquen les enquestes. És clar que sempre va bé regar el neoautonomisme que dia a dia s’escola per les escletxes de la política institucional, però si només era per això, no calia que Àngels Chacón continués sacrificant-se. Pot tornar a l’esfera privada.

Laura Borràs no s’està de punyetes i l’equip jurídic, tampoc. D’altres s’han retirat a agafar forces per insistir en la lletania de la desjudicialització i ella esgota tràmits administratius imprescindibles per judicialitzar el seu cas a Europa. I així ho expliquen. Va ser el “bon dia” del curs parlamentari que ahir s’inaugurava. No s’està de res. Em costa entendre-ho, encara que ho respecto, i tinc la impressió que dins de Junts també n’hi ha molts que no ho entenen ni ho comparteixen i que tiren endavant per evitar la trencadissa. La petició a la mesa perquè reconsideri la suspensió com a diputada no és que es faci amb la boca petita, no. Es fa de tràmit. Pur tràmit. Es deixa ben clar que “servirà per esgotar els recorreguts administratius abans d’obrir la via judicial a Europa”. Ningú espera que la mesa reconsideri res. La pregunta enmig de l’embolic seria: i d’Europa, què se n’espera? Com pairan el nou gir de guió del Netflix català? Ara els independentistes es vulneren els drets entre ells? Europa és estranya, és cert, però no els ho posem fàcil. Veuen com ens estomaquen per anar a votar, que proclamem la independència uns segons, que els reclamem que intervinguin al mateix temps que reconeixem una taula que no es reuneix, i ara, per postres, anem a explicar-los que ens les fotem entre nosaltres per quatre engrunes autonòmiques. A veure si ens diran, a l’estil de l’àvia Neus, que qui ens entengui que ens compri.

Tornaven els Sánchez (en Castejón i en Llibre) la mar de cofois de les vacances o hi feien una aturada tècnica per atendre mitjans. Contents i estirats. Alemanya reclama que es reprenguin les obres del MidCat que dormen el somni dels justos a Hostalric. La UE el va trobar, en aquell moment, un projecte car, poc productiu i d’escassa sostenibilitat mediambiental. “Esperem veure acomplert en poc temps aquest somni.” Així li fotia pel tros el cap de govern dels espanyols sense tallar-se ni un pèl. Aquest somni, tu! La ministra Teresa Ribera hi afegia excitació amb el calendari. “Això ho podem tenir enllestit d’aquí a set o vuit mesos.” Sánchez Llibre, vident ell, descartava que demanant-ho el canceller alemany, Olaf Scholz, els francesos obstaculitzessin la proposta. El conseller Giró havia avisat: no era una solució “ni fàcil ni ràpida”, i no veia que els francesos ho trobessin prioritari. “Seria magnífic, però hauríem de tocar de peus a terra.” No hi feia sang, se suposa, perquè entre altres coses el president Aragonès i la consellera Alsina també inflaven veles i aprofitaven la coincidència amb Scholz: “Vam ser els primers a reclamar el rellançament del MidCat”, recordaven. Però vet aquí (coi de gavatxos!) que en contesta al nostre corresponsal a París, Vicenç Batalla, el Ministeri de Transició Energètica francès els ho fot, com deia l’àvia Neus, músics i verra, tot per terra! El somni compartit de catalans i espanyols, a can Pistraus!