SEIXANTA SEGONS

Eren sei­xanta segons. Un minut en què sobra­ven les parau­les i en què el silenci era el millor home­natge. Sei­xanta segons de res­pecte, en què calia saber com­par­tir el dolor i el pati­ment de les veri­ta­bles vícti­mes, les que fa cinc anys van per­dre fami­li­ars i amics en un atemp­tat que va tras­bal­sar per sem­pre més les seves vides. Alguns, però, ni tan sols van ser capaços de res­pec­tar aquest dolor i es van pre­sen­tar a l’acte amb pan­car­tes en què es podia lle­gir: “Volem la veri­tat” o “exi­gim res­pon­sa­bi­li­tats” i, de cop i volta, van començar a infe­rir crits i a inter­rom­pre, de males mane­res, el minut de silenci. Les esce­nes poste­ri­ors són lamen­ta­bles, amb alguns dels mani­fes­tants enfron­tant-se a les vícti­mes, lite­ral­ment escri­das­sant-les, acu­sant-les de “blan­que­jar els que us han assas­si­nat els fills”. Abra­ham Lin­coln deia que val més que­dar-se callat i que els altres sos­pi­tin la teva estu­pi­desa, que no pas par­lar i esvair qual­se­vol dubte. Som molts els que durant aquests dar­rers anys hem denun­ciat que l’Estat espa­nyol havia fet tot el pos­si­ble per ocul­tar la veri­tat del que va suc­ceir en aquell tràgic atemp­tat en què setze per­so­nes van per­dre la vida entre Bar­ce­lona i Cam­brils. Però cal saber esco­llir el lloc i el moment per expres­sar aquesta queixa. Boi­co­te­jar un acte ins­ti­tu­ci­o­nal amb les vícti­mes com a prin­ci­pals pro­ta­go­nis­tes no ajuda a acla­rir inter­ro­gants i, en canvi, cas­tiga injus­ta­ment qui menys s’ho mereix.

En tot cas, no només és lamen­ta­ble l’acti­tud dels ciu­ta­dans que van tren­car el minut de silenci i es van per­me­tre escri­das­sar les vícti­mes dels atemp­tats, sinó també l’escena que va pro­ta­go­nit­zar l’expre­si­denta del Par­la­ment Laura Borràs, que tam­poc va saber tro­bar el lloc ni el moment per expres­sar la seva frus­tració. Es pot enten­dre per­fec­ta­ment la seva ira envers els seus com­panys de viatge i fins i tot la resistència a dei­xar el càrrec, ja sigui negant-se a ano­me­nar una subs­ti­tuta o plan­te­jant-se un embat legal. Té tot el dret de fer-ho. Ara bé, el que no sem­bla com­pren­si­ble és que això com­porti tenir via lliure per pas­sar per sobre de tot i de tot­hom i per treure pro­ta­go­nisme als fami­li­ars de les vícti­mes d’un atemp­tat, encara més tenint en compte que Borràs té molts altres esce­na­ris per fer sen­tir la seva veu o per fer-se sen­tir acom­pa­nyada pels seus incon­di­ci­o­nals. L’exse­cre­tari gene­ral de Junts Jordi Sànchez ho va dir de manera clara, per­fec­ta­ment com­pren­si­ble: “No era el lloc ni per tren­car el minut de silenci, ni el moment per bus­car pro­ta­go­nis­mes polítics. Així no!”