Caramel o pinyol?

Quan en un dis­curs polític hi ha coses que no es poden dir pel seu nom perquè són massa crues o massa “cui­tes” es recorre a parau­les que les sin­te­tit­zin o les meta­fo­rit­zin en l’espe­rit o en el con­text. Però sovint la síntesi es desentén del seu propi pes semàntic i deixa caps i pun­tes per polir. Per exem­ple: com que el pre­si­dent Pere Ara­gonès ha anun­ciat una pro­posta política “inclu­siva” que trac­tarà la ciu­ta­da­nia com a “major d’edat”, i com que tota afir­mació porta implícites algu­nes nega­ci­ons, ara els ciu­ta­dans ens pre­gun­tem qui­nes pro­pos­tes polítiques de l’inde­pen­den­tisme no han estat prou inclu­si­ves fins ara o han trac­tat els cata­lans de menors d’edat, si és que menor d’edat volgués dir, també, imma­dur, cosa dis­cu­ti­ble vist el com­por­ta­ment de molts adults. I també ens pre­gun­tem quin paper hi ha tin­gut, en les pro­pos­tes i en la inter­lo­cució popu­lar pre­ce­dents, el par­tit del pre­si­dent. Ani­ria bé anar-ho acla­rint per assa­bo­rir millor allò que Ara­gonès ens desem­bo­li­carà en el debat de política gene­ral de setem­bre. A veure si serà un cara­mel o un pinyol.