vull polítics humans

Sanna Marin apareixia fa uns dies amb llàgrimes als ulls per defensar el seu dret a “ser humana”, a tenir intimitat, a ballar, a deixar-se anar, a riure i, en definitiva, a fer el que li doni la gana en la seva vida privada. La primera ministra de Finlàndia, que sapiguem, no ha fet res il·legal, ni tan sols immoral (per als qui els agrada jutjar els altres des de la moralitat). No l’han enxampat robant, ni malversant fons públics, ni l’han relacionada amb cap xarxa de pederastes. Ni tan sols ha consumit drogues, un fet del qual se l’ha acusat i que ha demostrat que és fals.

La polèmica sobre Marin s’ha desencadenat perquè s’han filtrat uns vídeos en què apareix de festa: ballant sense complexos i, simplement, passant-s’ho bé. No té dret a fer-ho? Hi deu haver gent que pensa que no, que un responsable de govern s’ha de passar el dia treballant, aparentant ser seriós i sense permetre’s el més mínim temps de relax o distensió. Així ens va! Lluny de normalitzar els comportaments, acabarem asfixiant el personal fins al punt que provocarem que els polítics es comportin d’una manera absolutament estranya, lluny del comportament del comú dels mortals. I després ens queixarem que estan lluny de la realitat i que no entenen la perspectiva des de la qual la contemplem la majoria. Jo vull polítics que plorin quan és normal plorar, que riguin quan l’ocasió ho demani, que ballin, que estimin, que abracin, que s’emborratxin quan toqui en la seva intimitat. Que es preocupin i que es relaxin més o menys com ho fem tots. I que a l’hora de treballar siguin seriosos. Ningú té dret a atacar les persones públiques pel que fan en la seva intimitat, si no és que estan infringint lleis que tots hem de complir.

La persecució a Marin, com a tants d’altres, fa que la gent normal s’allunyi cada cop més de la participació política. El preu és massa elevat per voler destrossar-te la vida per una responsabilitat que, al final, sembla que només aporti disgustos. Si el que volem és gent que es comporti de manera absolutament hipòcrita, que no es relaxi mai, que no mostri el més mínim senyal d’humanitat, sens dubte estem seguint el camí correcte. Després ens lamentarem quan prenguin decisions que no entenem: la selecció que fem dels nostres polítics parteix, precisament, d’exigir-los el que a nosaltres mateixos no permetríem que ens exigissin.

Balleu, rieu, ploreu i gaudiu en la mesura de les vostres possibilitats. I entre tots procurem que els nostres polítics no deixin de fer-ho, pel bé de tots, si volem que els qui prenen decisions per nosaltres no deixin de trepitjar el mateix terra.