Opinió
Llibertat o benestar, un fals dilema
No crec que sigui necessari endinsar-me en una extensa explicació sobre la situació que s’està vivint, principalment a Europa, però sí prendre com a punt de partida que la crisi provocada, en primer lloc, per una pandèmia inesperada i per a la qual no estàvem preparats i, després, per un conflicte geopolític en què ens hem embrancat innecessàriament marcarà els pròxims anys de les nostres vides, que no es recordaran com un període feliç de la història, sinó com una època que comportarà importants retrocessos, especialment en matèria de drets i llibertats.
La situació econòmica no és bona i es deteriorarà molt més fins a portar-nos a uns límits no coneguts per les actuals generacions i per als quals, segurament, no estem preparats.
El problema, però, no és en endinsar-nos en una crisi d’aquestes característiques sinó entrar-hi desproveïts d’una memòria i comprensió de la història del segle XX que ens permeti identificar quines poden i han de ser les solucions i quines no ho poden ser ni ho han de ser. Ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra és molt humà, però també absurd i devastador.
Els cants de sirena ja han començat i no són pocs els ciutadans de la Unió Europea que se’ls escolten; només cal veure les enquestes a Itàlia i l’ascens del feixisme en aquell país per adonar-se de com d’atractives els semblen les solucions populistes i passatgeres que proposa l’extrema dreta als qui no tenen eines per analitzar-les en la seva totalitat.
Itàlia no està sola en aquesta deriva antidemocràtica i, a més, se sent emparada per una Comissió Europea que dista molt d’estar a l’altura de les circumstàncies i que es posiciona en un entorn en què ni es veuen ni s’esperen líders polítics amb dots d’estadista per marcar un rumb diferent.
Espanya no està lluny d’Itàlia, i les conseqüències d’un ressorgiment de l’extrema dreta en un país sense cultura ni memòria democràtica poden acabar sent fatals en matèria no només econòmica sinó pel que fa a drets i llibertats, que serà el primer que retallaran sota la falsa excusa de garantir-nos una economia més sana.
Escudats rere la bandera, la pàtria i una fal·laç interpretació de la Constitució, el primer que faran els feixistes serà buscar culpables de la situació actual, grups concrets de responsables, sense entrar en les autèntiques causes d’una crisi que no és responsabilitat de les persones, sinó dels governants i dels grups de poder que ens han arrossegat a un escenari de conseqüències impredictibles però en el qual ja es preveu un retallada extrema en matèria de drets i llibertats, com si la situació econòmica depengués d’aquests drets en lloc d’altres factors sobre els quals no es vol actuar.
Mentre tot això passa, els polítics que haurien d’estar cridats a vetllar pels nostres interessos es mostraran incapaços d’oferir solucions reals a una situació que els desborda perquè per a ells prevalen uns interessos molt menys generals i més puntuals que els del bé comú de la societat a la qual diuen que representen.
Veurem com, a poc a poc, els partits tradicionals aniran sent desplaçats per un discurs hegemònic –ben difós per molts mitjans de comunicació– que ens farà creure que el preu a pagar per una millora en l’aspecte econòmic no és cap altre que la cessió d’una part important de la nostra sobirania i dels nostres drets i llibertats; estem al davant del clàssic i fals dilema de llibertat o benestar, malgrat que no hi ha benestar sense llibertat.
El problema, l’autèntic problema, és que aquest discurs ha començat a calar perquè abans fins i tot de l’evidència d’una crisi econòmica ha ressorgit un feixisme que mai ha acabat de marxar en un estat que, com bé dic, si alguna cosa no té és cultura democràtica.
Que el feixisme tingui 52 diputats en una cambra de 350 no és un bon símptoma, i encara menys tenint en compte que aquests diputats van adquirir aquesta condició molt abans de l’inici de la crisi; ara, i diguin el que diguin les enquestes, s’enfortiran en la mateixa proporció que començarem a passar fred a l’hivern i que les nostres capacitats econòmiques es veuran restringides per una inflació amb la qual no sabrem conviure.
A mesura que es comencin a sentir empoderats i protegits i que vegin com la gent es desespera, la recerca i la identificació de culpables s’anirà fent més i més evident, i no ens ha de quedar cap dubte que un dels primers grups que seran assenyalats serà, en termes generals, el català i, més específicament, l’independentisme, sota l’excusa de la ruptura d’Espanya, com si això fos la causa d’aquesta crisi.
En definitiva, sembla evident que, d’una banda, ens hem de preparar per resistir una crisi que no serà senzilla ni curta i que, segurament, tindrà caràcter de sistèmica i, d’una altra, per a una nova estigmatització de l’independentisme i la consegüent repressió que desencadenaran en la mesura que els sectors més radicals vagin aconseguint més poder dins l’Estat, ja sigui polític o fàctic.
