Opinió

Escala de grisos

20.196 milions que no tornen

Espanya no es pot permetre perdre aquest ‘delme’ que paguem històricament

Aquesta set­mana, la Gene­ra­li­tat ha pre­sen­tat el seu càlcul de les balan­ces fis­cals amb l’Estat. Són una esti­mació, ja que des del 2016 el govern espa­nyol no faci­lita la infor­mació que per­meti saber exac­ta­ment quina és la seva inversió ter­ri­to­ri­a­lit­zada, no fos cas que tot­hom veiés el que és una evidència: que els pla­tets estan des­com­pen­sats i que pesa molt més el de la seva banda, des de fa temps. En qual­se­vol cas, el govern català està deci­dit, després del lapse de la pandèmia, a tor­nar a fer els càlculs cada any. La dada que ha pre­sen­tat ara fa referència al 2019, i fa basarda: 20.196 mili­ons d’euros de diferència. Ens podem per­dre entre xifres tan enor­mes, per això va fer bé el con­se­ller d’Eco­no­mia, Jaume Giró, d’uti­lit­zar les com­pa­ra­ci­ons necessàries perquè ens fem càrrec del que això sig­ni­fica. Aquesta quan­ti­tat de diners equi­val al 53% del pres­su­post del govern de Cata­lu­nya. És tant com els pres­su­pos­tos dels depar­ta­ments de Sani­tat, Edu­cació i Drets Soci­als del 2022, tots tres junts. També és 167 vega­des el pres­su­post d’inver­si­ons dels Fer­ro­car­rils de la Gene­ra­li­tat i 152 cops els diners de què dis­posa un ajun­ta­ment com el de la ciu­tat de Girona. Estem par­lant de la diferència entre el que els cata­lans vam apor­tar a l’Estat el 2019 (uns 63.000 mili­ons d’euros, per fer-ho rodó) i el que vam rebre en forma d’inver­si­ons i ser­veis (43.000 mili­ons). Amb aques­tes dades a la mà no s’entén, sin­ce­ra­ment, que l’inde­pen­den­tisme no gua­nyi més adep­tes. Segur que hi ha molts ciu­ta­dans que no es con­si­de­ren sobi­ra­nis­tes però que sí que veu­rien bé la inde­pendència si aquesta com­portés poder ges­ti­o­nar els recur­sos pro­pis. És evi­dent que la pan­ta­lla del model de finançament ha que­dat enrere i que Espa­nya no es pot per­me­tre per­dre aquest delme que paguem històrica­ment. Per això s’atia sense mira­ments el sen­ti­ment anti­ca­talà quan hi ha elec­ci­ons, i quan entren en joc les emo­ci­ons és molt difícil rao­nar amb ningú, de la banda que sigui. És curiós que els que més tiren d’anti­ca­ta­la­nisme i de patri­o­tisme espa­nyol siguin els de l’extrema dreta (mateix argu­men­tari per a PP, Ciu­ta­dans i Vox) quan ells són pre­ci­sa­ment els més dam­ni­fi­cats per la uni­tat. Cata­lu­nya és pro­gres­sista i si no votés a les elec­ci­ons espa­nyo­les, aquests par­tits ho tin­drien molt més fàcil per arri­bar a La Mon­cloa. L’exal­tació patriòtica no els surt a compte. Cal­dria refle­xi­o­nar si a l’altra banda passa el mateix, i em torno a fer la pre­gunta: com és pos­si­ble que veient la sag­nia que suposa con­ti­nuar a Espa­nya no hi hagi una allau d’inde­pen­den­tisme? L’argu­ment econòmic no és sufi­ci­ent? Es posa massa l’accent en la iden­ti­tat i poc en la but­xaca? Les pica­ba­ra­lles entre els par­tits no hi aju­den, això segur. I també és pro­ba­ble que una part dels ciu­ta­dans recorri al tòpic de “tots els polítics són iguals” i deixi de fer-se pre­gun­tes sobre els diners públics, que, en defi­ni­tiva, són els diners de tot­hom.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor