20.196 milions que no tornen

Aquesta setmana, la Generalitat ha presentat el seu càlcul de les balances fiscals amb l’Estat. Són una estimació, ja que des del 2016 el govern espanyol no facilita la informació que permeti saber exactament quina és la seva inversió territorialitzada, no fos cas que tothom veiés el que és una evidència: que els platets estan descompensats i que pesa molt més el de la seva banda, des de fa temps. En qualsevol cas, el govern català està decidit, després del lapse de la pandèmia, a tornar a fer els càlculs cada any. La dada que ha presentat ara fa referència al 2019, i fa basarda: 20.196 milions d’euros de diferència. Ens podem perdre entre xifres tan enormes, per això va fer bé el conseller d’Economia, Jaume Giró, d’utilitzar les comparacions necessàries perquè ens fem càrrec del que això significa. Aquesta quantitat de diners equival al 53% del pressupost del govern de Catalunya. És tant com els pressupostos dels departaments de Sanitat, Educació i Drets Socials del 2022, tots tres junts. També és 167 vegades el pressupost d’inversions dels Ferrocarrils de la Generalitat i 152 cops els diners de què disposa un ajuntament com el de la ciutat de Girona. Estem parlant de la diferència entre el que els catalans vam aportar a l’Estat el 2019 (uns 63.000 milions d’euros, per fer-ho rodó) i el que vam rebre en forma d’inversions i serveis (43.000 milions). Amb aquestes dades a la mà no s’entén, sincerament, que l’independentisme no guanyi més adeptes. Segur que hi ha molts ciutadans que no es consideren sobiranistes però que sí que veurien bé la independència si aquesta comportés poder gestionar els recursos propis. És evident que la pantalla del model de finançament ha quedat enrere i que Espanya no es pot permetre perdre aquest delme que paguem històricament. Per això s’atia sense miraments el sentiment anticatalà quan hi ha eleccions, i quan entren en joc les emocions és molt difícil raonar amb ningú, de la banda que sigui. És curiós que els que més tiren d’anticatalanisme i de patriotisme espanyol siguin els de l’extrema dreta (mateix argumentari per a PP, Ciutadans i Vox) quan ells són precisament els més damnificats per la unitat. Catalunya és progressista i si no votés a les eleccions espanyoles, aquests partits ho tindrien molt més fàcil per arribar a La Moncloa. L’exaltació patriòtica no els surt a compte. Caldria reflexionar si a l’altra banda passa el mateix, i em torno a fer la pregunta: com és possible que veient la sagnia que suposa continuar a Espanya no hi hagi una allau d’independentisme? L’argument econòmic no és suficient? Es posa massa l’accent en la identitat i poc en la butxaca? Les picabaralles entre els partits no hi ajuden, això segur. I també és probable que una part dels ciutadans recorri al tòpic de “tots els polítics són iguals” i deixi de fer-se preguntes sobre els diners públics, que, en definitiva, són els diners de tothom.