A tornar-hi

La Set­mana. “Un bon lli­bre sem­pre és una pro­vo­cació”, va escriure Joan Fus­ter. Amb la seva mirada punyent i engi­nyosa del món va defi­nir-ho a la per­fecció. No cal afe­gir res més i tot­hom en pot fer dife­rents inter­pre­ta­ci­ons. Per això, sem­pre és millor far­cir de lli­bres la rea­li­tat. I, per sort, des de ja fa qua­ranta anys el setem­bre és un mes, també, cul­tu­ral. La Set­mana del Lli­bre en Català s’ha con­ver­tit en un dels esde­ve­ni­ments més des­ta­cats del país. Del 9 al 18 de setem­bre tin­drem un espai on gau­dir del plaer dels lli­bres. Durant deu dies podrem mos­trar i com­par­tir la riquesa, el talent i la diver­si­tat de l’edició en català. I en els temps que cor­ren podríem dir que això és, gai­rebé, un petit pro­digi. Que edi­tors, lli­bre­ters, autors i lec­tors puguem tro­bar-nos, con­ver­sar, inter­can­viar pro­pos­tes, expli­car nove­tats o reco­ma­nar títols és, sens dubte, una de les bones notícies que ens dei­xarà aquest mes. Perquè mal­grat que la com­petència és necessària, tot­hom sap dei­xar de banda les diferències edi­to­ri­als si es tracta de posar en valor la feina que es fa per cui­dar i cul­ti­var la nos­tra lite­ra­tura. Perquè neces­si­tem les novel·les que ens aju­den a eva­dir-nos de les pres­ses i els mal­de­caps, però també els lli­bres que ens par­len del canvi climàtic, la gas­tro­no­mia, l’art o la política. Per tant, gràcies per con­ver­tir La Set­mana en un èxit col·lec­tiu. Hi gua­nya, sobre­tot, la nos­tra llen­gua.

L’estira-i-arronsa polític. Aquest octu­bre farà cinc anys del referèndum, de la decla­ració d’inde­pendència al Par­la­ment i de la poste­rior repressió que va com­por­tar presó i exili. Cinc anys després, les con­seqüències polítiques i soci­als d’aque­lla tar­dor seguei­xen ben pre­sents, i les diferències entre els par­tits inde­pen­den­tis­tes sem­blen cada cop més insal­va­bles. Hem ence­tat el mes de setem­bre conei­xent la decisió del pre­si­dent Ara­gonès de no par­ti­ci­par en la mani­fes­tació de la Diada con­vo­cada per l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana. Alhora, Junts ha donat un mes a Esquerra per recon­duir el procés, ja que con­si­dera que no s’està com­plint el pacte de govern pel que fa a l’eix naci­o­nal. I amb la pre­si­denta del Par­la­ment Laura Borràs sus­pesa i les des­a­vi­nen­ces entre tots els actors, s’albira un con­text de retrets cons­tants que acaba pro­vo­cant un blo­queig ins­ti­tu­ci­o­nal i social. Això amb un esce­nari mar­cat per les elec­ci­ons muni­ci­pals del pro­per mes de maig i les espa­nyo­les, pre­vis­tes per a finals del 2023. Tant de bo que, més enllà de les divergències ideològiques o estratègiques, es tro­bin punts en comú i s’obrin esclet­xes d’opor­tu­ni­tats des del punt de vista econòmic, social i, també, naci­o­nal. El debat de política gene­ral del Par­la­ment, que se cele­brarà els dies 27 i 30 de setem­bre, donarà el tret de sor­tida al curs polític, i el pre­si­dent Ara­gonès va dir que l’apro­fi­tarà per for­mu­lar una pro­posta “àmplia” per a l’auto­de­ter­mi­nació. Veu­rem si és capaç de convèncer l’hemi­ci­cle. La reso­lució que s’aprovi en aquell ple vin­cu­larà política­ment el govern. Per tant, a Esquerra i Junts.

El retorn a les aules. Final­ment, gai­rebé jugant en temps afe­git, s’ha acon­se­guit començar el curs amb certa nor­ma­li­tat. L’amenaça de vaga ha que­dat, de moment, con­ge­lada, però la polèmica sobre els nous currículums deri­vats de la nova llei d’edu­cació, la LOM­LOE, segueix pre­o­cu­pant els docents de secundària. Tot i això, de moment, cap escola ni ins­ti­tut haurà d’apli­car els per­cen­tat­ges en l’ense­nya­ment de les llengües. Veu­rem si d’aquí a uns mesos això can­via i els mes­tres i pro­fes­sors es veuen obli­gats, pels tri­bu­nals, a apli­car el 25% de cas­tellà. I recor­dem que aquest també serà el curs que es reduirà una hora lec­tiva del pro­fes­so­rat, a par­tir del gener del 2023, cosa que com­por­tarà la incor­po­ració de nous docents. A la Con­se­lle­ria d’Edu­cació hi ha mol­tes car­pe­tes ober­tes i s’ani­ran tan­cant si s’acon­se­gueix arri­bar a acords que satis­fa­cin tota la comu­ni­tat edu­ca­tiva. Seria desit­ja­ble que el curs avancés amb els can­vis neces­sa­ris i que al mes de juny no que­des­sin deu­res pen­dents.

La rutina. El mes de setem­bre sem­pre marca un punt d’inflexió. Sem­bla que tot neixi de nou, que tot torni a començar després de la pausa de l’estiu. I pot­ser està bé que sigui així. Com si algu­nes pàgines les haguéssim esbor­rat, com si alguns pro­ble­mes els haguéssim dei­xat enter­rats a la sorra de la platja. Començàvem aquest arti­cle amb Fus­ter i l’aca­ba­rem amb ell: “Les per­so­nes feli­ces no tenen memòria”, va dir. No sem­pre subs­criuríem aquesta frase però, sigui com sigui, som-hi, a tor­nar-hi!