TORNAR A FER-ho

En el número de La República que teniu a les mans us ofe­rim un repàs d’onze dia­des que han mar­cat la nos­tra història. I ho fem a través d’alguns his­to­ri­a­dors i pro­ta­go­nis­tes des­ta­cats, entre els quals hi ha diver­sos pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat. Es tracta d’una selecció d’aque­lles con­vo­catòries que han dei­xat una empremta espe­cial, des de la pri­mera que es va cele­brar el 1886, mar­cada pel caire resi­dual que tenia el cata­la­nisme en aquell moment, fins a la del 2017, que es va con­ver­tir en un pròleg d’un referèndum (el de l’1 d’octu­bre) en què el país va posar de mani­fest la volun­tat majo­ritària de cons­ti­tuir-se en un estat propi.

La mirada al pas­sat ens apa­reix, tot sovint, tenyida de melan­gia o, si de cas, de com­plaença pels avenços que s’han produït en l’arre­la­ment del sobi­ra­nisme. L’inde­pen­den­tisme ha hagut de picar molta pedra i tra­ves­sar molts deserts en els 136 anys que han trans­cor­re­gut des d’aque­lla pri­mera con­vo­catòria a l’església de Santa Maria del Mar fins a les mani­fes­ta­ci­ons mas­si­ves dels dar­rers anys. Hi ha hagut períodes de repressió, en què dipo­si­tar un sim­ple cla­vell a l’espai que havia ocu­pat el monu­ment a Rafael Casa­nova era cas­ti­gat amb la presó. També hi hagut anys en què l’Onze de Setem­bre va que­dar enco­ti­llat i va arri­bar a tenir un caràcter bipo­lar, amb la classe política cele­brant la Diada de forma ins­ti­tu­ci­o­nal i alguns ciu­ta­dans, pocs, recla­mant la inde­pendència des del Fos­sar de les More­res o els car­rers de Bar­ce­lona. Tot això va can­viar el 2012, quan el país va entrar en allò que hem ano­me­nat procés inde­pen­den­tista.

Ha plo­gut molt des d’ales­ho­res (metafòrica­ment par­lant, òbvi­a­ment) i l’esce­nari de fa deu anys no té res a veure amb el d’avui. La il·lusió enco­ma­na­dissa (allò que vam ano­me­nar la “revolta dels som­riu­res”) ha estat subs­tituïda pel des­encís o, com a mínim, per una certa deso­ri­en­tació; encara més tenint en compte que la repressió de l’Estat no afluixa i que el món inde­pen­den­tista no només és incapaç de tei­xir una estratègia con­junta, sinó que va de pica­ba­ra­lla en pica­ba­ra­lla. Les distàncies estratègiques són con­si­de­ra­bles, i les ani­mad­ver­si­ons entre par­tits, enti­tats i per­so­nes, també. La veu de la gent, però, és a les urnes, i també al car­rer. No només l’Onze de Setem­bre, però sobre­tot en aquest dia, que s’ha con­ver­tit en una jor­nada de com­promís indi­vi­dual i de força col·lec­tiva que no pot defa­llir. De ben segur que, de la manera que sigui, també ho serà enguany. La gent tor­narà a sor­tir al car­rer. Ho tor­narà a fer.