TORNAR A FER-ho

En el número de La República que teniu a les mans us oferim un repàs d’onze diades que han marcat la nostra història. I ho fem a través d’alguns historiadors i protagonistes destacats, entre els quals hi ha diversos presidents de la Generalitat. Es tracta d’una selecció d’aquelles convocatòries que han deixat una empremta especial, des de la primera que es va celebrar el 1886, marcada pel caire residual que tenia el catalanisme en aquell moment, fins a la del 2017, que es va convertir en un pròleg d’un referèndum (el de l’1 d’octubre) en què el país va posar de manifest la voluntat majoritària de constituir-se en un estat propi.

La mirada al passat ens apareix, tot sovint, tenyida de melangia o, si de cas, de complaença pels avenços que s’han produït en l’arrelament del sobiranisme. L’independentisme ha hagut de picar molta pedra i travessar molts deserts en els 136 anys que han transcorregut des d’aquella primera convocatòria a l’església de Santa Maria del Mar fins a les manifestacions massives dels darrers anys. Hi ha hagut períodes de repressió, en què dipositar un simple clavell a l’espai que havia ocupat el monument a Rafael Casanova era castigat amb la presó. També hi hagut anys en què l’Onze de Setembre va quedar encotillat i va arribar a tenir un caràcter bipolar, amb la classe política celebrant la Diada de forma institucional i alguns ciutadans, pocs, reclamant la independència des del Fossar de les Moreres o els carrers de Barcelona. Tot això va canviar el 2012, quan el país va entrar en allò que hem anomenat procés independentista.

Ha plogut molt des d’aleshores (metafòricament parlant, òbviament) i l’escenari de fa deu anys no té res a veure amb el d’avui. La il·lusió encomanadissa (allò que vam anomenar la “revolta dels somriures”) ha estat substituïda pel desencís o, com a mínim, per una certa desorientació; encara més tenint en compte que la repressió de l’Estat no afluixa i que el món independentista no només és incapaç de teixir una estratègia conjunta, sinó que va de picabaralla en picabaralla. Les distàncies estratègiques són considerables, i les animadversions entre partits, entitats i persones, també. La veu de la gent, però, és a les urnes, i també al carrer. No només l’Onze de Setembre, però sobretot en aquest dia, que s’ha convertit en una jornada de compromís individual i de força col·lectiva que no pot defallir. De ben segur que, de la manera que sigui, també ho serà enguany. La gent tornarà a sortir al carrer. Ho tornarà a fer.