Epitafi a la reina

La reina que agradava a tothom: a la gent de dretes, d’esquerres, fins i tot als republicans.

La reina que agradava als republicans, aquest sembla que ha estat l’epitafi d’Elisabet II adoptat de manera popular. La mort de la reina Elisabet no és només la d’una cap d’estat, és la mort d’una figura històrica, de les que transcendiran al costat dels grans referents del passat que qualsevol persona acaba recordant. Mai una monarquia havia congregat al seu entorn tanta empatia entre els moviments polítics i els entorns socials republicans; alguns fins i tot s’han apuntat a l’inevitable corrent d’adulació que se sol produir quan la mort d’algú ens commou especialment.

Tanmateix, a mesura que passi el temps i deixem enrere l’onada emocional, els informatius especials i els reculls del que han donat de si les set dècades –i quinze primers ministres– del llarguíssim regnat d’Elisabet II, els clarobscurs de la monarquia britànica emergiran i és probable que broti un debat que ningú no gosava –ni segurament en tenia motius– obrir. L’independentisme escocès o gal·lès són clarament republicans; davant del referèndum d’Escòcia anunciat per la primera ministra, Nicola Sturgeon, podrà mantenir la neutralitat, si el govern britànic, a diferència del gabinet de David Cameron, s’hi oposa?

Els efectes d’aquest debat no es quedaran a les illes. Saltaran al continent i arreu, perquè no són poques les monarquies que van a peu coix i que, en part, tenien en la reina d’Anglaterra el model per explicar als seus súbdits bondats i virtuts per no requerir cap república. La monarquia espanyola n’és una, entre altres coses perquè ningú no pot prescindir del fet que la seva restauració va partir de la decisió del dictador Francisco Franco. I que mentre el règim de Franco col·laborava amb el nazisme i el feixisme, la princesa i futura reina Elisabet II contribuïa a l’esforç per derrotar el nazisme. Són diferències fonamentals per entendre l’empatia que la població britànica i d’arreu de l’Europa democràtica han expressat aquests dies, i les dificultats dels monarques espanyols per gaudir de la mateixa simpatia i popularitat.

El regnat del rei Carles III tindrà, doncs, una gran pressió al damunt. No es pot pas dir que no hagi tingut temps per preparar-se, ni que hagi tingut una mala mestra. Tot el contrari. Fins i tot sembla que ha preparat bé la seva successió. Però és evident que la indulgència popular de què ha gaudit la seva mare durant el seu regnat sembla difícil que la pugui obtenir, i més en els temps que viuen Europa i la Gran Bretanya en particular. No només pel Brexit i el procés d’independència d’Escòcia, sinó especialment per la crisi climàtica, la crisi energètica i els efectes a mitjà i llarg termini de la guerra d’Ucraïna, que se sumen al període d’inestabilitat política dels darrers anys. Potser són massa novetats per a la democràcia més antiga del món.