DESPRÉS DE LA DIADA

Men­tre cami­nava amb pas lent entre la gent que vam assis­tir a la mani­fes­tació del dia 11, em pre­gun­tava quan­tes gene­ra­ci­ons de cata­lans con­ti­nu­a­ran patint el setge d’aquesta mega-Cas­te­lla mal ano­me­nada Espa­nya. Obser­vant les cares podies com­pro­var que no hi havia ni una engruna del que vol­drien els que ens des­go­ver­nen des de la meseta. Ni pedi­ment ni perdó, el clam que uni­fi­cava la marxa. Inal­te­ra­bles, ambdós. Era l’espe­rança i la il·lusió la que manava a les pan­car­tes. Fins i tot els retrets al govern del nos­tre país ama­ga­ven una volun­tat crítica, molt crítica, però fent-los saber que el poble català està dis­po­sat a tor­nar-hi. La mani­fes­tació –un èxit ines­pe­rat després d’una pandèmia que ha modi­fi­cat els nos­tres hàbits i d’una cam­pa­nya en con­tra per terra, mar i aire– va acon­se­guir fer reviure un miratge. I pels comen­ta­ris que vaig poder sen­tir, alguns van tor­nar a caure en el mateix error de per­cepció, de judici i de rao­na­ment pro­vo­cat per una apa­rença. Tenia raó quan el poeta Màrius Tor­res es pre­gun­tava quin era el pecat que havien comès els cata­lans per voler la seva ani­qui­lació. “Tan gran era el pecat de la nos­tra espe­rança? Lli­ber­tat, clam obs­cur i etern dels homes muts, et seguim orgullós exèrcit de vençuts”, seguia el vers, el fake que con­ti­nuem arros­se­gant com una llosa. Les parau­les de la pre­si­denta de l’ANC a TV3 dona­ven a enten­dre que la impotència havia acon­se­guit enfai­xar la lli­ber­tat de la nos­tra nació. “Ho hem pro­vat tot i no ens n’hem sor­tit.” Impotència no només davant d’un estat, sinó d’una Europa que es posa de per­fil mal­grat que de tant en tant ens vagi llançant molle­tes de pa. Ho hem pro­vat tot, és cert. Des del minut zero fins abans-d’ahir, quan la fallida decla­ració d’inde­pendència, una errada política i estratègica, ens va posar a tots al davant d’una rea­li­tat que havíem vol­gut igno­rar. Ho hem pro­vat tot, decla­rava la pre­si­denta d’una Assem­blea que vol tor­nar a enso­pe­gar amb la mateixa pedra. Mala peça al teler quan ho has inten­tat tot i pre­tens tor­nar a la línia de sor­tida: o tor­nar a acti­var i defen­sar la DUI o con­ti­nuar nego­ci­ant amb l’ene­mic que ens vols morts i enter­rats. Sabent d’antuvi, tal com va escriure Palau i Fabre, que ni ells son tan forts per vèncer-nos, ni Cata­lu­nya és tan dèbil per des­a­parèixer.