FRANCES LUTTIKHUIZEN, “EN PRATS DELICIOSOS”

No hi cabia ni un cap d’agulla, dimarts, a la sala d’actes de la biblioteca Jaume Fuster, a Barcelona. Les tres-centes places del recinte estaven totes ocupades i algunes persones més s’arraïmaven en uns bancs laterals. Hi eren per assistir a l’acte de record i homenatge a Frances Luttikhuizen, professora d’anglès, cervantista acreditada i historiadora de la Reforma protestant a la península Ibèrica i a tot el sud d’Europa. L’acte, rodó, d’una elegància austera com mana l’estètica protestant, va ser conduït amb traça i ofici per Antoni Bassas. La Frances, coneguda com a Frannie per a la família, va néixer el 1939 a Rock Valley (Iowa), un poblet de la ruralia nord-americana, on s’havia establert la seva família, originària d’Holanda i cap on ja a la dècada dels quaranta del segle XIX havien emigrat un bon nombre de pagesos i grangers, calvinistes, i pertanyents a l’Església reformada d’Holanda. Era un 21 de setembre que, setmesones, van arribar dues bessones de cop: la Frances Mary i la Mary Frances. La seva família estava vinculada a aquesta tradició protestant i, els vespres havent sopat, es reunia per llegir un fragment de la Bíblia i pregar, en una estança llavors sense llum elèctrica ni aigua corrent. Tots quatre avis eren holandesos, però els seus pares, Martin i Dana, ja no van transmetre’ls la llengua dels avantpassats, que, amb els fills, va ser substituïda per l’anglès, convençuts que així els feien la vida més fàcil al país on ells mateixos ja havien nascut, tot i que ben bé fins a mitjan segle XX els cultes continuaven fent-se en neerlandès. Rock Valley, que ara no arriba encara als 4.000 habitants, tenia llavors una sola escola unitària, com en tants llocs de l’Amèrica profunda, a la qual assistia la Frances. Quan ella tenia 6 anys, la família es traslladà a Sheboygan (Wisconsin), on les condicions materials de vida, tant a casa com a l’escola, havien millorat considerablement, i més van fer-ho encara, en fer-ne 12, quan s’establiren a Hudsonville (Michigan), a prop de Grand Rapids.

A l’església d’aquesta localitat hi va conèixer un predicador substitut, David Estrada, català i futur catedràtic d’estètica de la UB, llavors estudiant de filosofia i teologia al Westminster Seminary de Filadèlfia. La connexió entre tots dos va ser instantània, de manera que, amb només 18 anys, la Frances s’hi va casar el 4 de juny del 1958 i l’any següent ja van venir a Catalunya per establir-s’hi. No gaire abans, aquella noieta americana rossa i d’ulls blaus s’havia tallat els cabells com l’actriu Kim Novak, a qui volia assemblar-se. No tothom a la família americana va veure el nuviatge de bon ull, ja que la seva àvia Marie se’n malfiava, atesa la condició de ciutadà de l’Estat espanyol del jove predicador. No podia oblidar les atrocitats comeses per les tropes espanyoles del duc d’Alba als Països Baixos, alhora que malpensava que el pretendent català podia ser un sacerdot catòlic amb intencions malèvoles per desestabilitzar l’Església reformada holandesa. Ni en David, ni la Frances no podien ni sospitar, llavors, les dificultats legals enormes que els havia de comportar en el futur aquell matrimoni, rebutjat a l’ambaixada espanyola pel fet de ser un casament protestant: “Com que vostè és espanyol vostè és catòlic, i si s’ha volgut casar amb una rossa americana, vostè mateix, però vostè és catòlic. Això que m’ha donat no té valor. L’Església catòlica és l’única organització que hi ha sota el cel que pot celebrar el sant sagrament de matrimoni i no li puc canviar el passaport.” Van haver d’esperar fins al 1975 per regularitzar la seva situació, la nova ciutadania de la Frances, disposar del llibre de família i tenir els dos fills del matrimoni, en David i en Pau, en la mateixa consideració administrativa que els altres nois de l’escola, un cop reconegut el seu matrimoni protestant.

La Frances va adaptar-se plenament al nou país, començant per aprendre’n l’idioma i parlar-lo amb naturalitat i fluïdesa, de tal manera que el president Josep Tarradellas, ja tornat de l’exili, li comentà irònicament al marit: “Tu te’n vas anar als Estats Units per casar-te amb aquesta catalana!” Fets els estudis universitaris en filologia anglogermànica a la UB, més tard hi fou professora associada en l’àrea d’aprenentatge de l’anglès per a finalitats acadèmiques específiques, aspecte sobre el qual publicà diversos llibres. I durant anys fou catedràtica d’anglès a l’Institut Montserrat de Barcelona i professora a l’Institut Nord-americà. Membre fundadora de l’Associació Internacional de Cervantistes, va dedicar la seva tesi doctoral a les Novelas Ejemplares de Miguel de Cervantes, de l’obra del qual va esdevenir una especialista reconeguda internacionalment. Els darrers temps centrà les seves recerques en l’àmbit de la història de la Reforma protestant al sud d’Europa, particularment als països de la península Ibèrica i també a Itàlia. Coordinadora internacional del Centro de Investigación y Memoria del Protestantismo Español, ha publicat La Reforma en España, Italia y Portugal, siglos XVI y XVII, España y la Reforma protestante (1517-2017), 500 anys de repte protestant a la península ibèrica (1517-2017) i Un dia de fúria, Barcelona 10 de març de 1820. Aquest darrer llibre recull les comunicacions presentades a la jornada d’estudi sobre l’assalt a les dependències barcelonines de la Inquisició, produït dos segles abans, i de les quals la Frances va ser artífex i coordinadora, igual com de les Jornades sobre la Reforma per a professors de secundària, celebrades al seu estimat Canet de Mar, el 2017. En aquest àmbit de recerca fou de les primeres a remarcar la importància de les primeres dones protestants o el paper de Juan de Valdés als inicis de la Reforma italiana.

Amb una actitud sempre positiva, optimista i constructiva davant la quotidianitat i enfront les adversitats, va presentar una coratjosa batalla contra el càncer que la perseguí els darrers vuit anys de vida, amb interminables sessions de químio i ràdio i un gavadal d’hores a l’hospital. Però res no va torçar el seu caràcter de persona vital i entusiasta, amb una mirada riallera i un somriure lluminós, propietària com era d’una simpatia desbordant i d’una espontaneïtat natural encomanadissa de vida, com la seva presència, arreu, era l’alegria que passa. Veritable volcà en erupció permanent, generava complicitats i transmetia entusiasme per projectes nous en els quals us feia participar, gràcies a la calidesa amable i la dolcesa d’un caràcter amb què us embolcallava. Li agradava d’assenyalar que tota aquesta fortalesa i energia, sense queixes, planys, ni retrets, li venia de la seva fe interior, com li plau encara de recordar al seu marit, David Estrada, amb qui compartí la vida durant seixanta-quatre anys. L’un i l’altra formaven una parella singular, de fe, de fet i de fets, en la qual la diversitat de temperaments confluïa en el gran riu de les conviccions sincerament compartides. Ell, però, tenia un capteniment ben distint: era i és la personificació de la saviesa reposada i tranquil·la, el parlar lent i pausat, la veu segura i profunda, amb una robustesa de roure. Com el verset del salm 22 que tants cops havia llegit i recitat, des del 27 de juliol d’enguany, Frances Luttikhuizen Bakker, finalment, ja descansa “en prats deliciosos”.