“LIS NENIS”

Les paraules estan carregades de contingut, sens dubte. De vegades, no són capaces d’adaptar-se a la realitat, i d’altres, s’hi avancen. El llenguatge evoluciona i ho fa moltes vegades demostrant que hi ha rols, costums, professions, expressions... que canvien perquè tot, en definitiva, canvia.

No soc filòloga, però escric i la paraula és l’eina principal de la meva feina. Soc comunicadora, i durant de molt temps m’he especialitzat en la comunicació política. Des la meva experiència, des dels meus coneixements i des de la meva opinió, crec que la comunicació política de la ministra Montero aquesta setmana ha estat, senzillament, lamentable. Perquè, en primer lloc, no ha complert amb el seu objectiu, que sempre és traslladar el missatge que l’interlocutor vol que el receptor entengui. I quan una gran majoria de persones entenen una cosa que no és el que suposadament es volia transmetre, la culpa no és seva sinó de l’emissor. Considerar fatxa per sistema tothom que no combregui amb els discursos de la suposada esquerra és una excusa burda i simplista que em nego a empassar-me.

La ministra va dir el que va dir. Fins i tot ella mateixa va compartir a través de les xarxes el fragment exacte que ha generat tant renou i estupor: va fer al·lusió expressa al consentiment dels “nens, les nenes i lis nenis” quan es tracta de tocar-los. I en les seves relacions sexuals, també.

No tinc cap interès a intentar ser moderna si ser moderna implica haver d’assimilar tot això.

Qui són “lis nenis”? Se suposa que és una manera de referir-se als nens i nenes en plural, però la ministra parla com si existís un tercer grup de gènere no definit. Senzillament, em resisteixo a forçar tant les coses fins al punt de sentir que la comunicació amb els meus fills i alumnes es converteix en una eina que no em serveix per expressar-me, sinó més aviat per comunicar coses que no acabo d’entendre.

Deu ser que em faig gran, però a mi aquests focs artificials, aquesta manera d’enredar la troca, aquesta esquerra de postureig se m’ennueguen cada dia més. I no, no significa que me atregui la dreta. És que entre tots han aconseguit que senti que visc en un altre pla molt allunyat d’aquests que diuen que ens representen.