DE LA REALITAT A LA FICCIÓ

Mentre vostè llegeix reposadament La República, fa exactament cinc anys que un milió llarg de catalanes i catalans posaven el seu cos com a escut humà davant dels cops de porra i la violència de la policia espanyola contra la democràcia. Hores abans, milers i milers de ciutadans havien passat la nit en escoles i punts de votació per protegir urnes i paperetes i garantir que es poguessin fer les votacions. A les cinc de la matinada, barreres humanes a la porta per impedir que la policia –els Mossos també tenien ordres– assaltés les escoles i segrestés el material de l’1-O.

Però també, mentre vostè presencia com es desintegra del tot la majoria del 52% que tants discursos ha omplert des del 14 de febrer del 2021, fa just cinc anys l’independentisme institucional –Junts pel Sí i la CUP– exhibia una unitat i una força absolutament superiors a aquest percentatge. Aquell 1-O del 2017, el carrer i les institucions estaven perfectament alineades, fins al punt de poder derrotar un estat i les seves clavegueres. I avui, perfectament enfrontades.

La societat civil organitzada, amb l’ANC al capdavant, dona per amortitzada la generació política del referèndum en considerar que no ha complert les expectatives; i als despatxos, la confrontació és humiliant i ofensiva per a tothom qui va viure aquell 1-O posant el seu cos, amagant urnes, imprimint paperetes o dormint al terra de la seva escola per protegir-la.

En espera de saber quin dia es desconnectarà la respiració assistida a la coalició ERC-Junts –ja no a l’independentisme, perquè la CUP fa molts mesos que va adonar-se que els dos grans partits no complirien l’acord pel qual els anticapitalistes havien donat els seus vots a la investidura de Pere Aragonès–, la majoria fictícia del 52% agonitza. I el destí ha volgut que la ficció es destapi totalment a les portes del cinquè aniversari del referèndum.

Les batalles internes dins d’ERC i dins de Junts, i les batalles externes dins de l’independentisme, semblen voler dilapidar el capital polític, social i humà de l’1-O encara no se sap ben bé si per caminar cap a la república per l’itinerari A o el B o per gestionar el minso poder que ofereix una comunitat autònoma espoliada.

Caldrà analitzar a fons si els líders polítics que van estar al capdavant de l’1-O i que ara continuen als partits han destruït a consciència aquest capital de país i amb quin objectiu o, si per contra, ha estat una cadena d’errors desencadenats per la comprensible por de la repressió espanyola, o una barreja. Però en tot cas, quan es trenqui del tot aquesta majoria del 52%, fictícia des del moment en què la CUP ha restat al marge de l’acció del govern encaminada a resoldre el conflicte polític amb l’Estat, els seus responsables haurien de donar explicacions als ciutadans que els van votar més enllà de demanar perdó pel penós espectacle mediàtic d’aquests dies.

Cinc anys després de l’1-O, tenim un independentisme totalment trinxat i dividit, presos polítics –els indults no els han tornat els drets civils– exiliats i milers de represaliats. I el que és pitjor, el sacrifici de tots ells, especialment dels nou presos polítics i dels exiliats, no ha servit per a res. Un somni col·lectiu esmicolat.

Quin futur li espera al moviment independentista tant a les institucions com al carrer? Pensar que s’avançarà nacionalment sense unitat d’acció entre el carrer i els partits és un error d’interpretació brutal. Caldria tenir més present la lliçó que va donar l’1-O, com de baix a dalt, de forma democràtica i pacífica, es derrota tot un estat autoritari.

Mentrestant, només queda esperar el desenllaç: qui sap si un acord in extremis per allargar l’agonia d’un govern que ja ha esgotat la legislatura en termes nacionals, qui sap si per trencar-se del tot. Tot indica, però, que passaran anys fins que l’independentisme torni a bastir la cadena de confiances que el va convertir en un moviment guanyador ara fa cinc anys.