QUÈ EN QUEDA?

Fa exac­ta­ment cinc anys, la ciu­ta­da­nia va sor­tir a votar de forma mas­siva. La jor­nada de l’1 d’octu­bre del 2017 que­darà fixada per sem­pre més en la nos­tra memòria col·lec­tiva. La gent la va viure amb tensió, amb la incer­tesa de no saber quina seria la reacció de les auto­ri­tats espa­nyo­les, però també amb una il·lusió enco­ma­na­dissa, cons­ci­ents que esta­ven fent història i con­vençuts que ja res seria igual. Han pas­sat cinc anys i l’actu­ació impla­ca­ble de l’Estat espa­nyol (l’apli­cació del 155, l’espi­o­natge sis­temàtic i la repressió mas­siva), però també les pica­ba­ra­lles dels par­tits i els líders inde­pen­den­tis­tes, han dei­xat pas a una etapa de desànim o, com a mínim, de des­con­cert. En aquest número entre­vis­tem deu per­so­nes que van viure aque­lla diada amb inten­si­tat i que, allu­nyats de les ten­si­ons par­ti­dis­tes, ens ofe­rei­xen una anàlisi pon­de­rada del que va sig­ni­fi­car aque­lla votació i del que en queda en la política actual. Val la pena lle­gir-les per recor­dar què vam ser capaços de fer, però també per ava­luar què queda d’aquell 1 d’octu­bre.

L’atzar (o els càlculs polítics, tant se val) ha vol­gut que aque­lla jor­nada coin­ci­deixi amb una nova crisi de govern (qui sap si la defi­ni­tiva) entre ERC i Junts, les dues prin­ci­pals for­ma­ci­ons inde­pen­den­tis­tes. La pica­ba­ra­lla, amb ultimàtum inclòs, arriba després d’un període de ten­si­ons esgo­ta­dor. El pro­blema no són només les diferències entre ERC i Junts en temes clau de país o l’incom­pli­ment del pacte subs­crit entre les dues for­ma­ci­ons, sinó també la manca d’una estratègia i un pro­jecte de futur com­par­tit.

Fa mesos que els dos par­tits (i podríem afe­gir la CUP) i les enti­tats soci­als estan sepa­rats per una distància side­ral. Els uns, fiant-ho tot a una taula de nego­ci­ació que ha donat uns resul­tats més aviat min­sos; els altres, rei­vin­di­cant el com­pli­ment del man­dat de l’1-O, però sense expli­car com fer-ho. I el que resulta més penós, els uns i els altres estan immer­sos en una guerra caïnita, sense atu­ra­dor, amb eti­que­tes de “patri­o­tes” i “traïdors”. Han pas­sat cinc anys de l’1-O i, com deia fa pocs dies el pre­si­dent d’Òmnium, Xavier Antich, cal reconèixer que el cicle que vam ini­ciar el 2012 s’ha aca­bat. La majo­ria social exis­teix; la deter­mi­nació de la gent, també, i l’experiència de l’1-O com a victòria democràtica no ens l’arra­bas­sarà ningú. Però és evi­dent que cal ini­ciar una nova etapa, amb nous lide­rat­ges, noves com­pli­ci­tats i mane­res de fer que ens per­me­tin asso­lir aquell objec­tiu que ens vam fixar l’1-O.