QUÈ EN QUEDA?

Fa exactament cinc anys, la ciutadania va sortir a votar de forma massiva. La jornada de l’1 d’octubre del 2017 quedarà fixada per sempre més en la nostra memòria col·lectiva. La gent la va viure amb tensió, amb la incertesa de no saber quina seria la reacció de les autoritats espanyoles, però també amb una il·lusió encomanadissa, conscients que estaven fent història i convençuts que ja res seria igual. Han passat cinc anys i l’actuació implacable de l’Estat espanyol (l’aplicació del 155, l’espionatge sistemàtic i la repressió massiva), però també les picabaralles dels partits i els líders independentistes, han deixat pas a una etapa de desànim o, com a mínim, de desconcert. En aquest número entrevistem deu persones que van viure aquella diada amb intensitat i que, allunyats de les tensions partidistes, ens ofereixen una anàlisi ponderada del que va significar aquella votació i del que en queda en la política actual. Val la pena llegir-les per recordar què vam ser capaços de fer, però també per avaluar què queda d’aquell 1 d’octubre.

L’atzar (o els càlculs polítics, tant se val) ha volgut que aquella jornada coincideixi amb una nova crisi de govern (qui sap si la definitiva) entre ERC i Junts, les dues principals formacions independentistes. La picabaralla, amb ultimàtum inclòs, arriba després d’un període de tensions esgotador. El problema no són només les diferències entre ERC i Junts en temes clau de país o l’incompliment del pacte subscrit entre les dues formacions, sinó també la manca d’una estratègia i un projecte de futur compartit.

Fa mesos que els dos partits (i podríem afegir la CUP) i les entitats socials estan separats per una distància sideral. Els uns, fiant-ho tot a una taula de negociació que ha donat uns resultats més aviat minsos; els altres, reivindicant el compliment del mandat de l’1-O, però sense explicar com fer-ho. I el que resulta més penós, els uns i els altres estan immersos en una guerra caïnita, sense aturador, amb etiquetes de “patriotes” i “traïdors”. Han passat cinc anys de l’1-O i, com deia fa pocs dies el president d’Òmnium, Xavier Antich, cal reconèixer que el cicle que vam iniciar el 2012 s’ha acabat. La majoria social existeix; la determinació de la gent, també, i l’experiència de l’1-O com a victòria democràtica no ens l’arrabassarà ningú. Però és evident que cal iniciar una nova etapa, amb nous lideratges, noves complicitats i maneres de fer que ens permetin assolir aquell objectiu que ens vam fixar l’1-O.