Peix al cove

Quan Pere Ara­gonès va anun­ciar que en el debat de política gene­ral faria una pro­posta que trac­ta­ria la ciu­ta­da­nia com a “major d’edat”, ens pre­guntàvem si seria un cara­mel o un pinyol, i allò de l’“acord de clare­dat” ha acla­rit els dub­tes: és un bon pinyol i ben repe­lat perquè poca cosa se’n podrà treure. Però per a ERC sí que ha estat un cara­mel; un esquer que ha pen­jat de l’ham perquè Junts se l’empassi i se situï al cap del car­rer: si con­ti­nua en l’exe­cu­tiu s’haurà de ficar on li càpiga l’amenaça de la qüestió de con­fiança, la des­ti­tució de Puig­neró, les audi­to­ries del pacte de govern i tot allò que faci nosa al rumb traçat pels repu­bli­cans. I si se’n va, haurà de car­re­gar amb els efec­tes de la seva deserció, que tots els seus adver­sa­ris no tri­ga­ran a inflar i a explo­tar. Sigui el que sigui el que deci­deixi militància de Junts, ningú no els traurà la feina de reco­sir un par­tit encara imma­dur però ja divi­dit. Tant dir-li a ERC que va dar­rere el peix al cove i no es pen­sa­ven que el peix eren ells.