Estratègies divergents

La competició pel predomini en l’espai independentista existia l’any 2017, els mesos previs i posteriors a la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, i segueix dempeus cinc anys després. Els recels, els retrets i les desconfiances ja formaven part del dia a dia de l’executiu encapçalat per Carles Puigdemont, amb la vicepresidència d’Oriol Junqueras i, malgrat que ara ha canviat la correlació de forces, l’escenari de desavinences segueix marcant l’agenda.

Hi ha qui acusa el president Aragonès de no complir alguns dels punts de l’acord de govern, però els republicans també critiquen l’actitud de Junts al llarg de la legislatura. I la gran crisi esclata, justament, quan l’executiu hauria d’estar negociant uns nous pressupostos, aïllat, evidentment, d’aquestes disputes entre partits. El govern, per sort, ha estat capaç de posar-se d’acord en algunes qüestions sectorials, però en el terreny nacional els camins són divergents. Esquerra insisteix en l’aposta pel diàleg amb l’Estat, i Junts manté que cal implementar el resultat del referèndum de l’1-O. Cinc anys després som on som perquè les principals forces polítiques que van fer possible el referèndum encara fan interpretacions diferents del significat i el recorregut d’aquella votació, malgrat que responsables polítics de Junts i d’Esquerra encara tenen causes judicials pendents i alguns dels seus líders segueixen a l’exili.

Els interessos de partit, encara que siguin legítims, ens han conduït a un context de desconcert institucional permanent. I per això, cinc anys després, totes les persones anònimes que van implicar-se directament o indirectament en l’organització de l’1-O contemplen atònites l’atzucac en què ens trobem. Perquè molts votants del referèndum, del sí i del no, potser no volen culpabilitzar ningú de com es van desencadenar els esdeveniments l’octubre del 2017, tenint en compte que alguns representants van acabar a la presó, però ara observen amb tristesa aquesta cursa pel poder. Perquè la lluita pel relat hi és, la política es basteix de discursos i declaracions, però aquesta no dilueix l’autèntica pugna, la del lideratge.

I l’independentisme, més enllà de la seva fortalesa electoral, necessita recosir aliances. Això no vol dir necessàriament compartir sempre una estratègia, però sí fixar uns objectius comuns. Perquè les desavinences constants entre les formacions ja hem vist que només desgasten i desestabilitzen. Alhora, cal fer-ho sense deixar de banda els acords sectorials que permeten fer avançar un país. L’eix nacional ha de prosperar de forma paral·lela a l’eix social. És a dir, els partits independentistes han de ser capaços de projectar la seva obra de govern. I ho han de fer, justament, perquè puguin demostrar quines són, segons el seu punt de vista, les barreres o limitacions d’un estat autonòmic.

Els darrers cinc anys han estat convulsos. L’independentisme sempre recordarà l’1-O com una victòria col·lectiva, política i ciutadana, però la resposta violenta i repressiva de l’Estat i la falta de suports internacionals també va generar frustracions i desenganys. Per tant, ara, amb la perspectiva del temps, és necessari fer crítica i buscar els objectius que es vol fixar el moviment per als propers anys. Perquè més enllà de les divergències ideològiques o tàctiques per executar unes accions o unes altres, hi ha elements que uneixen el moviment independentista, començant per la lluita contra la repressió i seguint per la defensa de les institucions polítiques, la llengua i cultura catalanes.

Se seguiran enfrontant electoralment, competiran pel lideratge i voldran capitalitzar les victòries, però poden fer-ho des del respecte polític i institucional. Això significa, per tant, fer malabars. Guanyar unes vegades i cedir unes altres. Fer del joc polític un acte de responsabilitat, coherència i honestedat, allunyat del soroll, els oportunismes i l’acarnissament de Twitter.