DELS SOMRIURES ALS XIULETS

Segons sem­bla, la pri­mera per­sona que va bate­jar el procés inde­pen­den­tista com “la revo­lució dels som­riu­res” va ser l’enyo­rada Muriel Casals. Quim Torra, en un lli­bre d’home­natge que va escriure fa sis anys, recor­dava una con­versa a Cata­lu­nya Ràdio, quan van posar-li la cançó d’Els mise­ra­bles i la pre­si­denta d’Òmnium va dir: “Els revo­lu­ci­o­na­ris d’Els mise­ra­bles eren gent enra­bi­ada. Nosal­tres, ara, ho fem amb il·lusió. El nos­tre demà ve, tomor­row comes. Tenim la sort de viure a Europa al segle XXI. La revolta pro­voca feli­ci­tat.” En aquell moment i durant molt temps, el procés apa­rei­xia vin­cu­lat a l’opti­misme, a l’ale­gria. L’esce­nari era, òbvi­a­ment, molt dife­rent i, para­fra­se­jant el poeta, tot estava per fer i tot sem­blava pos­si­ble. Però aque­lla ale­gria ho tras­pu­ava tot, des de les mani­fes­ta­ci­ons, en què la gent no apa­rei­xia amb eslògans ni car­tells con­tra ningú, fins al referèndum de l’1-O, quan es va man­te­nir en tot moment l’ale­gria, mal­grat l’angoixa i la violència poli­cial. Aque­lla “revo­lució dels som­riu­res” defi­nia un estat d’ànim col·lec­tiu i, allò que resulta més relle­vant, era enco­ma­nadís, aju­dava a sumar més gent. És evi­dent que resulta molt més fàcil sumar-se a un movi­ment pacífic, cívic i ale­gre que no pas a un altre que viu ins­tal·lat en el nega­ti­visme.

En pocs anys, però, aque­lla revo­lució dels som­riu­res sem­bla haver-se esvaït i ha dei­xat pas a la cris­pació i els xiu­lets. El dar­rer objec­tiu de la ira d’alguns ciu­ta­dans ha estat Carme For­ca­dell. L’expre­si­denta del Par­la­ment va fer, quan va tenir res­pon­sa­bi­li­tats asso­ci­a­ti­ves i ins­ti­tu­ci­o­nals, tot allò que calia. Va empènyer amb efec­ti­vi­tat des de l’ANC i, quan va lide­rar la pri­mera ins­ti­tució del país, va faci­li­tar el camí cap a l’1-O. Cap renúncia i cap doble­ga­ment, mal­grat les ame­na­ces. El seu expe­di­ent és imma­cu­lat. I ho va pagar a un preu molt alt. Es poden com­par­tir o no les seves parau­les, però la seva actu­ació, que és la que defi­neix real­ment una tra­jectòria humana, ha estat impe­ca­ble. I, altra­ment, és una defen­sora incan­sa­ble de la inde­pendència, com aquells qui la van xiu­lar. Òbvi­a­ment, la gent té tot el dret a expres­sar el seu enuig, però no sem­bla que xiu­lar aquells que han pagat el seu com­promís polític amb la presó res­pon­gui al com­por­ta­ment d’un movi­ment que aspiri a tri­om­far, a esde­ve­nir majo­ri­tari. Més aviat ens empe­ti­teix, ens fa antipàtics. Seria bo, doncs, que deixéssim enrere xiu­lets que només atien les diferències par­ti­dis­tes i els per­so­na­lis­mes i que recu­peréssim aquell som­riure que ens va defi­nir. O, com a mínim, la sere­ni­tat.