El president Pujol i la independència

Quin paper va tenir el pre­si­dent Jordi Pujol en el des­vet­lla­ment inde­pen­den­tista que va viure Cata­lu­nya d’ençà del 2003, el dar­rer any de la seva llarga pre­sidència? Sabem que el pre­si­dent Pujol mai no va ama­gar que no n’era, d’inde­pen­den­tista, vist el seu sen­tit pragmàtic de la política. O si més no, mai no es va pro­po­sar acon­se­guir-la. El 1979, Pujol va accep­tar com la majo­ria del país –un 88% a favor de l’Esta­tut–, el marc autonòmic que la tran­sició del fran­quisme a una democràcia inci­pi­ent i vigi­lada ofe­ria com a via pos­si­ble per a la recons­trucció naci­o­nal que feia anys que tenia al cap.

Com­promès amb el nou règim “per vin­cles de decència a falta dels de l’afecte” –per dir-ho com el príncep Fabri­zio a El Gue­pard–, Pujol s’hi va man­te­nir fidel amb la consciència clara de qui­nes eren les limi­ta­ci­ons i els paranys. Recordo bé un dia que, davant dels elo­gis que li dedi­cava un diari espa­nyol, pri­va­da­ment em reco­nei­xia que en el fons només li feli­ci­ta­ven les feble­ses. Per al pre­si­dent, pas­sar de l’auto­no­misme a l’inde­pen­den­tisme supo­sava “sal­tar una paret” que ell ja no se sen­tia legi­ti­mat a fer. I tot­hom pot recor­dar les seves reticències amb la pro­posta de reforma de l’Esta­tut perquè estava con­vençut que si s’obria “la caixa dels trons”, la força de nego­ci­ació seria menor que la del 1978, i encara hi sor­tiríem per­dent. I així fou.

Torno a la pre­gunta, però. Amb la seva ingent tasca política dins del marc autonòmic, el pre­si­dent Jordi Pujol va tenir algun paper en el des­vet­lla­ment inde­pen­den­tista? I la meva res­posta és –tot i haver-ne estat un crític sis­temàtic– que abso­lu­ta­ment sí: hi va posar les con­di­ci­ons de pos­si­bi­li­tat. Sense el tre­ball de recons­trucció naci­o­nal de vint-i-tres anys de pre­sidència, amb totes les limi­ta­ci­ons, revolts i con­tra­dic­ci­ons que es vul­guin, no hau­ria estat pos­si­ble el salt de la paret –si es vol, l’intent de salt– que es va fer el pri­mer d’octu­bre del 2017.

Òbvi­a­ment, l’eclosió de l’aspi­ració a la inde­pendència dels cata­lans –de molts cata­lans– va tenir mol­tes cau­ses. Entre les que més, les pro­vo­ca­ci­ons dels anys de majo­ria abso­luta d’Aznar fins al 2004; el fracàs de la reforma de l’Esta­tut entre el 2004 i el 2006 i els intents d’humi­li­ació dels cata­lans que va espe­ro­nar; l’enva­len­ti­ment amb les con­sul­tes ini­ci­a­des a Arenys de Muny el 2009 i, com a colofó, la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal el 2010 que reta­llava un esta­tut refe­ren­dat democràtica­ment.

Ara bé, tot això va poder pas­sar perquè el procés de recons­trucció naci­o­nal havia estat més efec­tiu del que es podia pen­sar. I per mos­trar-ho em limi­taré a dues dades ben escla­ri­do­res. En pri­mer lloc, l’any abans de recu­pe­rar la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya, el 1979, les enques­tes deien que un 38% dels cata­lans se sen­tien o més espa­nyols que cata­lans (6,7) o només espa­nyols (31,3). I amb un 35% d’indi­fe­rents, només un 26,6% deien que se sen­tien o més cata­lans que espa­nyols (11,7) o només cata­lans (14,9) (Font: Data Pro­ject). I quina era la situ­ació el 2003, després de vint-i-tres anys de Pujol? S’havien reduït a la mei­tat, un 16,5%, els que es deien només espa­nyols (9,8) i més espa­nyols que cata­lans (6,7). En canvi, si bé havien cres­cut els indi­fe­rents fins a un 43,2%, arri­ba­ven al 38,6% els qui se sen­tien més cata­lans que espa­nyols (24,7) o només cata­lans (13,9) (Font: CIS). La segona dada és sobre l’aspi­ració a la inde­pendència. Les dades com­pra­bles que tinc són del 1991, un 35% a favor, i un 50% en con­tra, i del 2003, un 43% a favor i un 43% en con­tra (en ambdós casos, la font és l’ICPS).

Aques­tes dades ens diuen una cosa: la recons­trucció naci­o­nal de Cata­lu­nya, des del 1980, va ser un fet. Les noves ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes –també els ajun­ta­ments– van anar des­di­bui­xant l’exclu­siu marc de referència espa­nyol i a poc a poc el van subs­ti­tuir per un altre d’alter­na­tiu gràcies a l’escola, la sani­tat, la tele­visió o la poli­cia cata­la­nes. Fins que l’auto­no­mia ja no va donar per a més.

Per fer-ne un balanç com­plet, caldrà veure on porta el neo­au­to­no­misme actual. Si naci­o­nal­ment sumarà o si final­ment por­tarà al govern un PSC més uni­o­nista que mai. En defi­ni­tiva, si farà créixer o des­mun­tarà allò que el pre­si­dent Jordi Pujol va bas­tir.