El president Pujol i la independència

Quin paper va tenir el president Jordi Pujol en el desvetllament independentista que va viure Catalunya d’ençà del 2003, el darrer any de la seva llarga presidència? Sabem que el president Pujol mai no va amagar que no n’era, d’independentista, vist el seu sentit pragmàtic de la política. O si més no, mai no es va proposar aconseguir-la. El 1979, Pujol va acceptar com la majoria del país –un 88% a favor de l’Estatut–, el marc autonòmic que la transició del franquisme a una democràcia incipient i vigilada oferia com a via possible per a la reconstrucció nacional que feia anys que tenia al cap.

Compromès amb el nou règim “per vincles de decència a falta dels de l’afecte” –per dir-ho com el príncep Fabrizio a El Guepard–, Pujol s’hi va mantenir fidel amb la consciència clara de quines eren les limitacions i els paranys. Recordo bé un dia que, davant dels elogis que li dedicava un diari espanyol, privadament em reconeixia que en el fons només li felicitaven les febleses. Per al president, passar de l’autonomisme a l’independentisme suposava “saltar una paret” que ell ja no se sentia legitimat a fer. I tothom pot recordar les seves reticències amb la proposta de reforma de l’Estatut perquè estava convençut que si s’obria “la caixa dels trons”, la força de negociació seria menor que la del 1978, i encara hi sortiríem perdent. I així fou.

Torno a la pregunta, però. Amb la seva ingent tasca política dins del marc autonòmic, el president Jordi Pujol va tenir algun paper en el desvetllament independentista? I la meva resposta és –tot i haver-ne estat un crític sistemàtic– que absolutament sí: hi va posar les condicions de possibilitat. Sense el treball de reconstrucció nacional de vint-i-tres anys de presidència, amb totes les limitacions, revolts i contradiccions que es vulguin, no hauria estat possible el salt de la paret –si es vol, l’intent de salt– que es va fer el primer d’octubre del 2017.

Òbviament, l’eclosió de l’aspiració a la independència dels catalans –de molts catalans– va tenir moltes causes. Entre les que més, les provocacions dels anys de majoria absoluta d’Aznar fins al 2004; el fracàs de la reforma de l’Estatut entre el 2004 i el 2006 i els intents d’humiliació dels catalans que va esperonar; l’envalentiment amb les consultes iniciades a Arenys de Muny el 2009 i, com a colofó, la sentència del Tribunal Constitucional el 2010 que retallava un estatut referendat democràticament.

Ara bé, tot això va poder passar perquè el procés de reconstrucció nacional havia estat més efectiu del que es podia pensar. I per mostrar-ho em limitaré a dues dades ben esclaridores. En primer lloc, l’any abans de recuperar la Generalitat de Catalunya, el 1979, les enquestes deien que un 38% dels catalans se sentien o més espanyols que catalans (6,7) o només espanyols (31,3). I amb un 35% d’indiferents, només un 26,6% deien que se sentien o més catalans que espanyols (11,7) o només catalans (14,9) (Font: Data Project). I quina era la situació el 2003, després de vint-i-tres anys de Pujol? S’havien reduït a la meitat, un 16,5%, els que es deien només espanyols (9,8) i més espanyols que catalans (6,7). En canvi, si bé havien crescut els indiferents fins a un 43,2%, arribaven al 38,6% els qui se sentien més catalans que espanyols (24,7) o només catalans (13,9) (Font: CIS). La segona dada és sobre l’aspiració a la independència. Les dades comprables que tinc són del 1991, un 35% a favor, i un 50% en contra, i del 2003, un 43% a favor i un 43% en contra (en ambdós casos, la font és l’ICPS).

Aquestes dades ens diuen una cosa: la reconstrucció nacional de Catalunya, des del 1980, va ser un fet. Les noves institucions catalanes –també els ajuntaments– van anar desdibuixant l’exclusiu marc de referència espanyol i a poc a poc el van substituir per un altre d’alternatiu gràcies a l’escola, la sanitat, la televisió o la policia catalanes. Fins que l’autonomia ja no va donar per a més.

Per fer-ne un balanç complet, caldrà veure on porta el neoautonomisme actual. Si nacionalment sumarà o si finalment portarà al govern un PSC més unionista que mai. En definitiva, si farà créixer o desmuntarà allò que el president Jordi Pujol va bastir.