Sota l’amenaça del col·lapse

Des de fa uns anys no se sent cap de les veus més populars que discutien l’existència del canvi climàtic; cap dels polítics que gosava frivolitzar i menystenir la gravetat de les prediccions que formulaven els científics. Ignoro si han canviat d’opinió, però almenys han tingut la decència de callar i intentar que ens oblidem que la seva actitud va contribuir a la catàstrofe que ja sabem que ens caurà al damunt. Totes les dades, incloses les empíriques, coincideixen en dos aspectes: el canvi climàtic és real i ha vingut per quedar-se, i no ens hem preparat ni hem actuat a temps per revertir-lo. Tot el que podrem fer, a partir d’ara, serà intentar primer conviure-hi i després sobreviure. Conviure amb els efectes que aquest estiu ja hem patit, en forma d’onades de calor i sequeres gairebé mai vistes en molts dels llocs on s’han produït; de tempestes tropicals, sobtades i torrencials; de fenòmens eòlics que només vèiem en indrets molt puntuals del planeta… I preparar les generacions futures per sobreviure a exposicions a la calor extrema i a l’escassedat de recursos naturals, començant per l’aigua.

No és la previsió apocalíptica de cap escriptor de ciència-ficció, és la conclusió a què ens porten totes les veus científiques que han alçat el to i van advertint la humanitat que la vida ens canviarà, per sempre, i que ho farà de pressa. D’això ens avisen des de fa un temps. Ens recomanen que preparem les nostres vides perquè s’adaptin millor a nous escenaris.

Segur que tots guardem una remota esperança que tot això siguin exageracions, o que per alguna raó que encara desconeixem, la humanitat serà capaç de revertir-ho en el darrer moment i que tot quedi en un malson. Al cap i a la fi, estem veient com som capaços de desviar asteroides per tal que no xoquin amb el planeta, i ja hem trobat un sistema que, pel que sembla, pot eliminar el 80% del plàstic que hi ha al mar en uns quinze anys. Per no parlar de les moltes malalties que fins fa poc eren incurables o amb una escassa esperança de vida i que avui tenim quasi sota control. Però no: aquesta vegada, l’amenaça d’un autèntic col·lapse és, tristament, ben real. Potser mai com ara el temor d’una catàstrofe climàtica no havia estat tan arrelat ni tan compartit pels 8.000 milions d’éssers humans que poblem la Terra. Un temor que s’afegeix a la por cada dia més forta d’una guerra nuclear que arrasi ciutats i milions de vides humanes com a conseqüència de l’agressió russa contra Ucraïna.

Ho reconec, mantinc l’esperança que no sigui massa tard..., però la responsabilitat la tenim tots i cadascú de nosaltres. Si no, a aquest ritme, el món es convertirà aviat en l’escenari d’una sèrie distòpica o d’una novel·la de Stephen King.