Sota l’amenaça del col·lapse

Des de fa uns anys no se sent cap de les veus més popu­lars que dis­cu­tien l’existència del canvi climàtic; cap dels polítics que gosava fri­vo­lit­zar i menys­te­nir la gra­ve­tat de les pre­dic­ci­ons que for­mu­la­ven els científics. Ignoro si han can­viat d’opinió, però almenys han tin­gut la decència de callar i inten­tar que ens obli­dem que la seva acti­tud va con­tri­buir a la catàstrofe que ja sabem que ens caurà al damunt. Totes les dades, inclo­ses les empíriques, coin­ci­dei­xen en dos aspec­tes: el canvi climàtic és real i ha vin­gut per que­dar-se, i no ens hem pre­pa­rat ni hem actuat a temps per rever­tir-lo. Tot el que podrem fer, a par­tir d’ara, serà inten­tar pri­mer con­viure-hi i després sobre­viure. Con­viure amb els efec­tes que aquest estiu ja hem patit, en forma d’ona­des de calor i seque­res gai­rebé mai vis­tes en molts dels llocs on s’han produït; de tem­pes­tes tro­pi­cals, sob­ta­des i tor­ren­ci­als; de fenòmens eòlics que només vèiem en indrets molt pun­tu­als del pla­neta… I pre­pa­rar les gene­ra­ci­ons futu­res per sobre­viure a expo­si­ci­ons a la calor extrema i a l’escas­se­dat de recur­sos natu­rals, començant per l’aigua.

No és la pre­visió apo­calíptica de cap escrip­tor de ciència-ficció, és la con­clusió a què ens por­ten totes les veus científiques que han alçat el to i van adver­tint la huma­ni­tat que la vida ens can­viarà, per sem­pre, i que ho farà de pressa. D’això ens avi­sen des de fa un temps. Ens reco­ma­nen que pre­pa­rem les nos­tres vides perquè s’adap­tin millor a nous esce­na­ris.

Segur que tots guar­dem una remota espe­rança que tot això siguin exa­ge­ra­ci­ons, o que per alguna raó que encara des­co­nei­xem, la huma­ni­tat serà capaç de rever­tir-ho en el dar­rer moment i que tot quedi en un mal­son. Al cap i a la fi, estem veient com som capaços de des­viar aste­roi­des per tal que no xoquin amb el pla­neta, i ja hem tro­bat un sis­tema que, pel que sem­bla, pot eli­mi­nar el 80% del plàstic que hi ha al mar en uns quinze anys. Per no par­lar de les mol­tes malal­ties que fins fa poc eren incu­ra­bles o amb una escassa espe­rança de vida i que avui tenim quasi sota con­trol. Però no: aquesta vegada, l’amenaça d’un autèntic col·lapse és, tris­ta­ment, ben real. Pot­ser mai com ara el temor d’una catàstrofe climàtica no havia estat tan arre­lat ni tan com­par­tit pels 8.000 mili­ons d’éssers humans que poblem la Terra. Un temor que s’afe­geix a la por cada dia més forta d’una guerra nuclear que arrasi ciu­tats i mili­ons de vides huma­nes com a con­seqüència de l’agressió russa con­tra Ucraïna.

Ho reco­nec, man­tinc l’espe­rança que no sigui massa tard..., però la res­pon­sa­bi­li­tat la tenim tots i cadascú de nosal­tres. Si no, a aquest ritme, el món es con­ver­tirà aviat en l’esce­nari d’una sèrie distòpica o d’una novel·la de Step­hen King.