Nosaltres, els catalans

D’allò que no pro­du­eix, que no dona fruit, se’n diu que és estèril. Sap greu reconèixer que estem en aquest punt. Per sort, no pas cadascú de nosal­tres, és clar, ni tam­poc col·lec­ti­va­ment, però si ens refe­rim a un govern que es va unir pre­ci­sa­ment per a això, per for­mar un únic cos que caminés en la direcció com­pro­mesa, sí que podem par­lar d’este­ri­li­tat. I també, i ben direc­ta­ment, aquesta impos­si­bi­li­tat afecta els que hi vam apos­tar.

Diuen que de bones inten­ci­ons, el món n’és ple, però pot­ser també l’infern. Les con­tra­dic­ci­ons inter­nes, els interes­sos per­so­nals, les estratègies interes­sa­des, impa­ra­bles totes, han far­cit la història dels pobles d’erra­des de la grandària d’una falla; allò que en geo­lo­gia s’entén com la frac­tura de l’escorça ter­res­tre. Les bones inten­ci­ons que omplen els inferns, que no tenen prou força si no van acom­pa­nya­des d’actu­a­ci­ons estratègiques. Propòsits, desig­nis, raons i volun­tats per a la con­se­cució d’un fi. Adjec­tius que mar­quen camins que els cami­nants no aca­ben mai de poder recórrer. Les bones inten­ci­ons que van empènyer la Soli­da­ri­tat Cata­lana del 1906, un feno­men impor­tantíssim en el desen­vo­lu­pa­ment històric del movi­ment naci­o­nal català, però que, a curt ter­mini, no va acon­se­guir cap dels seus objec­tius. I els hereus d’Oli­va­res van seguir fent la seva, tal­ment com ho con­ti­nuen fent ara. Saber les nos­tres feble­ses és el pri­mer pas per reconèixer-nos, i un actiu impor­tant per com­ba­tre l’ene­mic. Notícia de Cata­lu­nya (Nosal­tres, els cata­lans), que va ser el lli­bre més venut durant les fes­tes de Nadal de l’any 1954, hau­ria de ser de lec­tura obli­gada a totes les esco­les del nos­tre país. Jaume Vicens Vives el va escriure, pre­ci­sa­ment, per posar-nos davant del mirall. El nos­tre tarannà, les nos­tres vir­tuts, les nos­tres feble­ses i la nos­tra psi­co­lo­gia a par­tir de la nos­tra història que ens apel·la quan sen­ten­cia que fa ben bé cinc segles que mar­xem d’esma.

El domini de la pròpia història per part de qua­dres i diri­gents que pre­te­nen con­duir-nos a Ítaca ens evi­ta­ria enso­pe­gar una vegada i una altra amb la mateixa pedra, perenne i ina­mo­vi­ble, ano­me­nada Espa­nya. L’Espa­nya actual de marca de fàbrica cas­te­llana.