La realitat del trasllat d’empreses

Una de les conseqüències de l’1-O del 2017, tal com es repetia contínuament en la majoria dels mitjans de comunicació catalans, però encara amb més insistència als de Madrid, va ser que centenars d’empreses catalanes marxaven cap a Espanya a la recerca d’estabilitat. Durant molts mesos, premsa, televisió, ràdio i portals diversos ens van bombardejar amb aquesta música, fins al punt de pensar que si la situació política i social a casa nostra no es calmava, no hi quedarien empreses i la pobresa s’apoderaria de la nostra estimada terra, aquella comunitat que havia estat tants anys la locomotora econòmica d’Estat espanyol. Ara que s’han commemorat els cinc anys d’aquells fets caldria puntualitzar alguns aspectes per entendre de debò què va succeir aleshores. D’entrada, cal dir que gairebé cap empresa no va marxar fora del nostre país. El que va passar va ser que diverses empreses van traslladar únicament la seva seu social, que en la majoria de casos vol dir que una empresa fixava la seva seu social en una nova adreça on durant la major part de l’any el nombre d’empleats es pot comptar amb els dits d’una mà, tot i que al Principat pugui donar feina a una plantilla de quatre dígits. Reitero, cal parlar amb propietat.

De fet, la Generalitat va xifrar un any després de l’1-O en 3.700 el nombre d’empreses que van traslladar la seva seu social. Això era l’octubre del 2018. Ara bé, què significa traslladar la seu social? La recaptació dels principals impostos de les empreses s’ingressen a l’Agència Tributària espanyola, estigui on estigui situada la companyia. A més, cal saber que l’impost més gran, el de societats, que és el que afecta els beneficis, no es reparteix entre les comunitats autònomes. I una de les coses més importants que caldria conèixer és que el trasllat de la seu social no implica automàticament el canvi de domicili fiscal. Hem de pensar que normalment les empreses decideixen pagar els impostos a l’indret on tenen la major part de la seva activitat. Per tant, l’afectació del trasllat de seus socials pel que fa a la recaptació d’impostos és mínima, ja que canviar l’adreça del seu domicili de referència, no vol dir fer el trasllat físic de les seves fàbriques, ni oficines, ni magatzems, ni locals comercials. Ara bé, el que sí que es modifica és que els consells d’administració i les juntes d’accionistes anuals s’hauran d’anar a fer a la nova adreça.

Els trasllats de seus socials van afectar diversos sectors, i el financer, també. Un any després de l’1-O, algunes informacions assenyalaven que la fuga de dipòsits que van patir CaixaBank i el Banc Sabadell no va començar per iniciativa dels particulars per la por de perdre els seus estalvis, sinó amb empreses i administracions dependents del govern central –llavors presidit pel PP–, que van fer retirades milionàries de fons. També cal dir que hi havia moltes empreses que volien treure la seva seu de Catalunya i no gosaven fer-ho. Amb l’excusa del referèndum la decisió es va precipitar. També es podria recordar ara, cinc anys després, la pressió que va fer la monarquia espanyola perquè l’empresa Seat abandonés Catalunya, una pressió confirmada posteriorment pel comitè d’empresa del grup automobilístic.

Algunes companyies van traslladar la seu a causa de la tensió ambiental després de la celebració del referèndum i per seguir mantenint la seguretat jurídica. Però caldria tenir clar que la seguretat, l’estabilitat i la confiança en el futur de l’economia de Catalunya no arriba precisament amb la violència policial per prohibir les urnes. Com tampoc no arriba si l’execució pressupostària dels darrers vuit anys a Catalunya només se situa al 63%, quan a Madrid el normal és que superi el 120% dels pressupostos aprovats. La Cambra de Comerç de Barcelona acaba de xifrar en gairebé 4.400 milions d’euros la inversió que l’Estat espanyol no ha executat entre els anys 2013 i 2021. I aquesta setmana s’ha sabut que l’Estat només ha invertit a Catalunya el 16% del pressupost fins a aquest mes de juny. Això sí que crea indefensió, inestabilitat i temor de cara al futur.