Elisabet la feminista

Dues històries m’han cri­dat l’atenció aques­tes set­ma­nes. D’una banda, la mort de la reina anglesa, que cueja com van cue­jar els seus fune­rals. Hem vist la pompa i els honors i les ana­des i vin­gu­des de les des­pu­lles d’Eli­sa­bet II. L’han pas­se­jat com si es tractés del braç incor­rupte de santa Teresa de Jesús a l’Espa­nya del segle XVI. Més que la para­fernàlia del comiat –xoca veure tot això al segle XXI i que encara esti­guem par­lant de reis i rei­nes– fa pen­sar tot el que s’ha par­lat a poste­ri­ori. Hi ha hagut qui ha asso­ciat Eli­sa­bet II amb el femi­nisme. Femi­nisme? Per què? Pel fet de ser dona i haver tin­gut un càrrec de poder. Hi ha revis­tes de les mal ano­me­na­des “feme­ni­nes”, les del paper cuixé, que n’han par­lat. Lle­geixo: “La monarca bé podria con­si­de­rar-se una icona femi­nista, ja que ha demos­trat amb escreix la for­ta­lesa d’una dona con­ver­tida en reina durant els seus setanta anys al tron.” I signa el text una dona. Ve a dir que una dona pel fer de tenir poder i actuar “com un home” és un exem­ple de femi­nisme? Ens hem tor­nat bojos? No deu ser més aviat que va ser una dona que va con­tri­buir a per­pe­tuar el patri­ar­cat? Va com­plir un rol i unes expec­ta­ti­ves, i poca cosa més se’n pot extreure. Que la seva història va lli­gada al colo­ni­a­lisme i a molts -ismes –racisme, per exem­ple–, i això no queda bé als panegírics? Què hi farem, no es pot ren­tar tot el que està brut. Bus­quem on no n’hi ha. La reina era això, una per­sona fent de reina en ple segle XX i XXI.

Un altre rega­let, per a mi, ha estat la tra­dició del col·legi major madri­leny, on els resi­dents –pels preus que paguen els seus papàs, són el que se suposa la flor i nata del pijo­pla­neta– ens han delec­tat amb crits de “putes” i “nimfòmanes” a les seves com­pa­nyes i amb una core­o­gra­fia euro­vi­siva. Neces­si­ten edu­cació sexo­a­fec­tiva diem, i sí, tots la neces­si­tem. I per damunt de tot, neces­si­ten edu­cació, sen­zi­lla­ment. Si aquest és el mate­rial que enviem a la uni­ver­si­tat, estem fent el préssec. Igual o més que fas­ti­gue­gen aquests paios, enzes que con­fiem que redre­cin la seva visió del món, ho fan els comen­ta­ris per jus­ti­fi­car-los: “tra­dició”, “broma”, “són unes cri­a­tu­res”... Mireu, no! Tor­nem a bus­car on no n’hi ha. Que els han lin­xat? Sap greu, però la vida és així: hi ha con­seqüències. Poc més a dir.