El voraviu

A hores d’ara, atesa la velocitat que ahir corria per les xarxes, tots vostès deuen haver sentit, vist o sentit parlar de l’entrevista de Lluís Falgàs a Joaquim Nadal, conseller de Recerca i Universitats del govern Aragonès (del govern no en parlarem fins a mitjans de gener, quan hagin passat els cent dies de cortesia). Aquest Falgàs, que és gat vell i mesquer, va tirar hams al cel el 2 de juliol, i setmanes després ha pujat peix de l’infern. “Vostè pensa tornar a la política?”, li preguntava. “No, francament”, contestava Nadal, rialler i ràpid com una centella, a l’altre extrem d’aquelles tirallongues verbals del Polònia. “Jo soc un senyor de 74 anys... Em miro alguns candidats d’una certa edat i penso has de ser capaç de no fer el ridícul... Ja sé que la gent diu... I Biden? I Mitterrand?... Jo he estat 23 anys alcalde, 7 conseller... Si ara tinc 74 anys... n’he estat 35, que és mitja vida, a la primera línia política... No em sembla que hagi de fer cap pas endavant, i si el fes el faria en l’àmbit de la política local i no de la política nacional.” Que deien que aquesta crisi era el final del procés? Que deien que el final no, però que el procés hivernava? La irrupció de Nadal a escena posa en evidència on som. Som al final de la política. Més enllà del final del procés. Un senyor de 74 anys com ell no hi torna mai, a la política. És possible, sí. El que vivim ja no és política. Per saber el que és esperarem que en Falgàs torni a tirar hams al cel i agafi peix a l’infern.

L’envestida de l’unionisme i l’unionisme emmascarat serà tan sideral aprofitant la trencadissa del parlamentarisme independentista que el govern no ha de patir pels cent dies de gràcia. A fe de Déu que si s’han conjurat per passar “una etapa sense soroll” la passaran. No se m’acut qui és que els ha de fer fressa en el punt en què estan les coses, les persones i, sobretot, els altaveus. Fins a mitjan gener, quan hagin passat els cent dies de gràcia, jo no en parlaré, del govern. Sospito que no seran poques les instàncies que els en donin més i tot, de 100 dies. Potser 240... fins després de les municipals. Potser 400... fins després de les generals. A partir d’avui rebran a tort i a dret tots aquells que creuen que el procés a la independència és viu i no es conformen a arribar-hi el dia del judici final a la tarda. En un vèrtex de la línia argumental hi exhibiran un deliri per estendre certificats de defunció. El procés ha mort, el procés s’ha tancat definitivament... i citaran cofois l’exsecretari general de Junts Jordi Sànchez. En el segon vèrtex explicaran per què tanta gent es va creure una cosa que no pararan de dir que és impossible. Com que consideren els independentistes uns babaus que algú s’ha emportat al seu propi joc no poden admetre que és un moviment de baix cap a dalt i han d’anar fabulant sobre com s’ha produït l’alienació de milions de cervells. En el tercer vèrtex culpabilitzaran el procés d’haver ajudat al creixement de Vox.

Entre les feines del Consell de Ministres de dimarts és remarcable la venda de sis helicòpters al Perú per 600 euros; és a dir, a 100 euros la unitat. No s’especifica si amb IVA o sense, o si la compravenda de material de guerra de segona mà n’està exempt. Tant és. En qualsevol cas, ja es veu que no estem davant de cap gran negoci i que no s’hi ha fet ric ningú. Són helicòpters de veritat, vells i obsolets, però de veritat, i no és que Gila hagi ressuscitat i s’hagi colat al Consell de Ministres. Tampoc són helicòpters de joguina, com es podria deduir pel preu. Són helicòpters que pesen deu tones cada un, cosa que significa que estan venent el quilo d’helicòpter a un cèntim d’euro; que dius que per vendre a aquest preu potser no cal ser ministre, ni cal reunir-se en consell, ni cal tenir grans dots comercials i que això ho sabríem fer fins i tot vostè i jo. Trobo estrany, ara que tot va de reciclatge i d’economia circular, que no ho hagin enfocat per aquesta banda, a l’estil del mur de Berlín o d’altres experiències històriques. Fet per Wallapop o presencialment en diferents bases de l’exèrcit espanyol, a 10 o 20 euros el quilo i un descompte si te’l desmuntes tu mateix. Amb una mica de màrqueting: “Emporta’t un record de l’helicòpter que va salvar Perejil de la invasió marroquina.” Tampoc entenc com és que els peruans els compren i si els pilots que els hagin de pilotar no preferiran comprar-los pel doble i guardar-los al pati de casa.

Aquests dies passats immersos en consideracions i endevinalles sobre el resultat de la consulta a les bases de Junts que aquesta tarda coneixerem, els espanyols es mostraven públicament orgullosos de com a la família reial els testos s’assemblen i s’assemblaran a les olles pels segles dels segles. Els és motiu d’especial orgull (i aquests dies se n’han vanagloriat en diferents reportatges) que, així com el dia del cop d’estat del 23 de febrer del 1981 Joan Carles I va cridar el príncep Felip i el va estacar tota la nit al seu costat perquè veiés el pa que s’hi donava, repetissin la jugada el 3 d’octubre del 2017. Aquell dia, Felip VI va cridar la princesa Elionor perquè veiés en viu i en directe com tocava el crostó als catalans que tenim idees que a ell li semblen lletges, i com exhortava el conjunt de la societat i institucions de l’Estat a utilitzar contra l’independentisme la via àmplia que ell obria. Li va ensenyar com es defensen els privilegis feudals vestits de monarquia parlamentària. El febrer del 1981, Felip acabava de fer 13 anys i el 3 d’octubre del 2017 la princesa encara no n’havia fet 12. És la mateixa tècnica. Engargallar i traumatitzar preadolescents perquè de grans els surti el que els va sortint generació rere generació. Disfressat, això sí, del que faci al cas. De Felip deien que estava tan i tan preparat. La nena ve a donar premis i exhibeix una perfecta dicció catalana, però ja sap que de tant en tant toca xarop d’estopa.

A mitjans de gener, quan hagin passat els cent dies de cortesia, parlarem d’aquest govern que avui celebra el seu primer Consell Executiu. De moment entretinguem-nos amb les teories que ens ven el sobregovern mentre van discernint els noms dels quasi 300 càrrecs que falten al sotgovern. Dono voltes a les tres rodes de molí amb què proven de fer-nos combregar, i no aconsegueixo escatir si em costa més processar la idea del govern del 80%, o la idea que Junts voti els pressupostos perquè els ha elaborat, o la idea que al PSC ni aigua per repressor i amb el PSOE petons amb llengua. Si no entrem en detalls, soc dels que admiren la dissidència i estimo els dissidents. Però per incorporar tres dissidents il·lustres al govern resulta un pèl pretensiós adjudicar-te els quasi seixanta punts de representativitat dels tres partits que varen abandonar. Tan quimèric com perseguir que ara, des de l’oposició, et donin carta blanca a un pressupost que executarà un govern en què no confien, amb el qual estan en col·lisió i del qual han sortit sentint-se enganyats i traïts. Totes dues idees són ambicioses, això s’ha de reconèixer. Amb tres dissidents eixamplem del 20% al 80%? Votar els pressupostos perquè els ha preparat Jaume Giró? I com els executareu? Com executa el govern central els d’inversions a Catalunya? Les trobo tan genials com fer fàstics al PSC per repressor i ramblar cantonades amb el PSOE.

La maquinària de propaganda d’ERC estava molt ajustada i molt greixada per la sortida de Junts del govern, però costa creure que bo i així se’n surtin, per més preparats que diguin estar per anar sols. Al davant té els descomunals serveis de propaganda i agitació del PSC i el PSOE, que posaran contra les cordes els escolanets del mossèn si no fan la farina plana. Sense anar més lluny, ahir al matí. Ara que a la taula de diàleg ja hi haurà tot el govern, el ministre Bolaños els torna a fer la clenxa al mig i marca els límits de la desjudicialització. No n’hi haurà. Els processos oberts han de ser jutjats. Diu que es va incomplir la llei i que per això hi ha conseqüències als tribunals. La desjudicialització serà per al que passi a partir d’ara, si fan bondat. Amb aquest “Bon dia i tanca’t a Palau”, no és estrany que el president Aragonès aprofités per pujar al darrer replà de la seva escalada cap a les més altes quotes de la misèria. Si fins ara havia perdut els dos socis de la investidura, ahir, pocs minuts abans de fer públic el nou govern, va perdre el soci del pressupost i soci potencial que tothom li donava per fet, encara que no li servia per a res. A la tarda Albiach li va piular que passés a buscar el suport dels comuns amb un llum i que el nou govern naixia mort. Quan minuts després varen anunciar el nou Consell Executiu, i ja no vaig tenir paraules per contestar a un amic que buscava respostes: saps si és dolça o salada la macedònia que han fet?

A les cinc de la tarda d’ahir vam entrar en una nova fase que ni el fill de Déu, en expressió de l’àvia Neus, sap en què consisteix ni en què consistirà. Hipòtesis, mil; però certeses, quatre de comptades a la vista del pa que s’hi dona, en la política. Si una primera cosa deixa clara (A on va Junts si se’n va?) és que potser no hi haurà trencament a l’ombra de Puigdemont, ja que han guanyat els que tenien mal perdre, segons havien manifestat ells mateixos, i sense cap vergonya, a través d’Alonso-Cuevillas. Una segona cosa és que tothom té el mandat del 52% allà on volia des de la nit electoral, el 14 de febrer. A la paperera, maleït sia! Els qui més, els mateixos independentistes del ventall institucional, que han viscut com una creu haver de conviure en un govern o en una aritmètica parlamentària amb aquells amb els quals es disputen un mercat electoral (De què va Junts si se’n va?). Una tercera cosa (El que ve si Junts se’n va) és que finalment en Pedro podrà pagar a en Pere tot el que li han donat des de la investidura del 2018 fins avui i totes les vergonyes que els han fet passar només a canvi dels indults. I el de Pineda obrarà el miracle de governar dos anys amb 33 diputats de 135. I quarta, que ERC és ara l’autèntica repartidora de càrrecs i sous, ja que li acaben d’entrar entre 200 i 300 alts càrrecs (Que bé si Junts se’n va!). Com diuen els del gremi de serveis quan completen la comanda: “Ja ho tenim, això!”