Els costos i la dubtosa legalitat de la repressió

Fa pocs dies ens vam des­per­tar amb una notícia que ens avançaven diver­sos mit­jans de comu­ni­cació sobre una causa penal oberta al jut­jat cen­tral d’ins­trucció (JCI) número 6 de l’Audi­en­cia Naci­o­nal en con­tra d’un grup molt ampli de ciu­ta­dans cata­lans als quals es vin­cula amb l’inde­pen­den­tisme i amb la supo­sada cre­ació de l’ano­me­nat CNI català. Ana­lit­zar aquesta causa i no pre­o­cu­par-se són coses que resul­ten incom­pa­ti­bles per a qual­se­vol demòcrata. M’expli­caré.

Es tracta d’una causa en què no s’inves­ti­guen fets sinó per­so­nes; en rea­li­tat, en democràcia, els pro­ce­di­ments penals s’arti­cu­len al vol­tant de la inves­ti­gació de fets, dels seus autors, i sem­pre assu­mint que els fets esmen­tats tenen rellevància penal, és a dir que són delic­tius.

En la inves­ti­gació del JCI –dedu­eixo que tant en aquesta com en les d’altres pro­ce­di­ments sem­blants d’incon­fu­si­ble tuf fei­xista– sem­bla evi­dent que la ima­gi­nació, la cre­a­ti­vi­tat argu­men­ta­tiva i el més abso­lut allu­nya­ment de la rea­li­tat i de les regles de la lògica són el que ha guiat els inves­ti­ga­dors i el jutge que ha permès un des­propòsit així.

Es par­teix esta­blint que el que s’inves­tiga és un orga­nisme ano­me­nat CNI català que esta­ria, al seu torn, vin­cu­lat amb l’admi­nis­tració autonòmica cata­lana i, tot ple­gat, en col·labo­ració directa amb alguns mem­bres dels CDR; per dotar-lo d’un aire cri­mi­no­gen, es diu que la fina­li­tat d’aquest orga­nisme i dels que hi estan rela­ci­o­nats no seria cap altra que por­tar a terme acci­ons sub­ver­si­ves mit­jançant la violència i la força, i que una d’aques­tes acci­ons seria l’assalt al Par­la­ment de Cata­lu­nya. Par­tint d’aquest dis­ba­rat, es va ampli­ant el grup de ciu­ta­dans inves­ti­gats: dels qua­tre ini­ci­als es passa a més de qua­ranta, els únics delic­tes dels quals són el seu com­promís i la seva militància política.

Al llarg del pro­ce­di­ment ballen els noms, els inves­ti­gats i les per­so­nes esmen­ta­des per tal de fer el deco­rat ade­quat i inten­tar pre­sen­tar com a delic­tiu el que no és res més que acti­vi­tat política i asso­ci­a­ci­o­nisme civil, arti­cu­lat a l’entorn d’orga­nit­za­ci­ons no només legals sinó àmpli­a­ment cone­gu­des.

En aquesta dinàmica inqui­si­to­rial hi han par­ti­ci­pat, a més de la Guàrdia Civil, el fis­cal i el jutge del cas, que ha estat qui, en defi­ni­tiva, ha anat donant cober­tura legal a unes actu­a­ci­ons que dis­ten molt de ser no ja pròpies d’un estat democràtic i de dret, sinó fins i tot legals per dife­rents motius. En qual­se­vol cas, els autors d’aquest dis­ba­rat –també del dis­pendi de recur­sos públics i de l’actu­ació il·legal– estan per­fec­ta­ment iden­ti­fi­cats per al moment en què es recu­peri la sere­ni­tat, la sen­sa­tesa i es vul­guin exi­gir les opor­tu­nes res­pon­sa­bi­li­tats per uns actes –els dels inves­ti­ga­dors no pas els dels inves­ti­gats– que, almenys en apa­rença, tenen clars aires d’il·lega­li­tat.

La pro­fun­di­tat amb què s’ha inves­ti­gat tots aquests ciu­ta­dans –és a dir, les bar­re­res legals que s’han fran­que­jat–, així com els recur­sos públics mal­gas­tats en un pro­ce­di­ment inqui­si­to­rial que només pre­te­nia, queda clar, obte­nir infor­mació en lloc d’escla­rir fets delic­tius, és de tal mag­ni­tud que a cap ciu­tadà el pot dei­xar indi­fe­rent… Pot­ser fins i tot alguns dels que pen­sen que per la pàtria tot s’hi val, quan sàpiguen la quan­ti­tat de recur­sos que s’han mal­gas­tat can­vien d’idea.

En aquest pro­ce­di­ment, per ano­me­nar-lo de manera edu­cada, s’han uti­lit­zat bali­ses de segui­ment de vehi­cles –algu­nes són capa­ces, també, de gra­var les con­ver­ses que es pro­du­ei­xen dins dels cot­xes espi­ats–, inter­ven­ci­ons telefòniques amb la ins­tal·lació d’apli­ca­ci­ons espia (a l’estil de Pega­sus, a pesar de les nega­ci­ons per­ma­nents del minis­tre Mar­laska), accés indis­cri­mi­nat a ante­nes de repe­tició de tele­fo­nia mòbil (les cone­gu­des com a BTS), ús d’IMSI Catc­her i molts altres dis­po­si­tius i sis­te­mes d’intrusió electrònica, micròfons ambi­en­tals, segui­ments, acces­sos a arxius ofi­ci­als de caràcter con­fi­den­cial, etc. Sens dubte, tot això ha tin­gut un cost que no és menor, si tenim en con­si­de­ració que par­lem de tec­no­lo­gia de pri­mer nivell i que no està pen­sada perquè se’n faci un ús mas­siu i indis­cri­mi­nat com el que se n’ha fet a Espa­nya.

I també s’han mal­gas­tat milers d’hores de feina d’homes, entre efec­tius de la Guàrdia Civil i fun­ci­o­na­ris del jut­jat que ho ha auto­rit­zat, la qual cosa ens dona una altra idea de quants diners han pogut ser mal­ba­ra­tats en la inves­ti­gació de per­so­nes i no de fets. En aquest apar­tat segur que hi deu haver qui deu pen­sar que com que es tracta de fun­ci­o­na­ris públics ja està comp­ta­bi­lit­zat, però –i aquesta és la qüestió de fons– la dila­pi­dació d’aquests recur­sos no forma part del destí que s’hau­ria de donar a aquests sous.

I, com si res d’això fos prou, hem de tenir en compte que el pro­ce­di­ment del qual hem tin­gut conei­xe­ment no és l’únic que s’està fent en con­tra d’inde­pen­den­tis­tes cata­lans, amb els matei­xos cri­te­ris inqui­si­to­ri­als que he des­crit aquí i que, per tant, la xifra del dis­pendi de diners públics que resulti d’aquest pro­ce­di­ment haurà de ser mul­ti­pli­cada per tants pro­ce­di­ments com s’han obert amb la mateixa excusa i el mateix nivell d’eso­te­risme deduc­tiu uti­lit­zat en aquest de què us parlo. Més clara­ment: si en dos volums –si fa o no fa unes mil pàgines– s’han gas­tat tot això que estic des­cri­vint i que està pen­dent de ser quan­ti­fi­cat, quant suma el que s’han gas­tat en tota la repressió a l’inde­pen­den­tisme català, el seu entorn i les seves defen­ses?

Si pen­sem en cau­ses com les que inves­tiga el jutge Aguirre, que per a l’Audiència Pro­vin­cial de Bar­ce­lona s’han con­ver­tit en un autèntic sudoku pro­ces­sal, estic segur que la xifra es mul­ti­pli­carà per molt. Uns diners que estan sent dila­pi­dats perquè no per­se­guei­xen cap fina­li­tat legítima ni ser­vei­xen per inves­ti­gar cap tipus de delicte real, tal com va reconèixer el mateix Aguirre res­pecte de la ine­xis­tent trama russa del procés. I això sense comp­tar els fons que s’han gas­tat només en tra­duc­ci­ons inútils, viat­ges i segui­ments als exi­li­ats, una xifra no menor que tam­poc mai ha estat escla­rida.

L’admi­nis­tració de justícia es lamenta per­ma­nent­ment de la falta de mit­jans de què dis­posa, i crec que té raó de quei­xar-se, però segu­ra­ment, abans de tor­nar a recla­mar més mit­jans seria con­ve­ni­ent que inda­gues­sin i acla­ris­sin quants diners s’estan dila­pi­dant per jut­ges, tri­bu­nals i for­ces i cos­sos de segu­re­tat de l’Estat amb fina­li­tats que dis­ten molt de cor­res­pon­dre’s amb les que cons­ti­tu­ci­o­nal­ment i legal­ment tenen assig­na­des.

Estic segur que, més aviat que tard, tin­drem la xifra glo­bal de tot el que s’han gas­tat en la repressió a l’inde­pen­den­tisme i que serà el moment de plan­te­jar-se què tenim al davant real­ment. Al final, des­co­bri­rem que, en el fons, a Espa­nya s’espia per sobre de les seves pos­si­bi­li­tats i que part dels diners que es gas­ten per fer-ho ni tan sols són de pro­cedència esta­tal sinó euro­pea.