LA Fi DEL PROCÉS?

Tot just l’endemà que es consumés el trencament del govern independentista, l’exsecretari general de Junts per Catalunya Jordi Sànchez va sentenciar: “El procés, definitivament, s’ha tancat.” Sànchez va argumentar que des del 2012 la política catalana s’havia caracteritzat per la recerca d’un acord entre els tres partits independentistes i que amb la fi del govern de coalició s’entrava en “una situació desconeguda en els darrers anys”. En realitat, feia mesos que els tres partits independentistes no compartien un diagnòstic de la realitat, ni tampoc una estratègia comuna, i el govern de coalició, que feia anys que treballava en clau autonòmica (el que presidia Quim Torra i el de Pere Aragonès), es mantenia com el principal àmbit de col·laboració, malgrat el constant soroll de fons que l’ha acompanyat des del primer moment, tot i que val a dir que molt més en l’espai virtual o a l’hemicicle del Parlament que no pas a la mateixa sala de l’executiu.

De fet, són molt els que, des de fa temps, han cantat les exèquies del procés. Des del bàndol unionista, s’ha apel·lat sovint al descens en les mobilitzacions, al retrocés en el suport parlamentari o a l’aflorament de les diferències entre els partits, cada vegada més evidents. Fins ara, però, aquestes veus provenien de l’altre costat de la trinxera. Ara, però, és un dels líders del procés, Jordi Sànchez, qui el dona definitivament per tancat. Hi ha qui afirmarà, i probablement amb raó, que l’exsecretari general de Junts ha expressat amb la boca gran allò que d’altres han anat xiuxiuejant o explicant amb subterfugis des de fa mesos o que, sense dir-ho, han posat de manifest a través dels seus actes, per molt que hagin volgut mantenir una certa èpica apel·lant constantment a la fidelitat de l’1 d’octubre.

És evident, en tot cas, que si bé l’1 d’octubre del 2017 l’independentisme va aconseguir posar en escac l’Estat a través d’un torcebraç cívic i democràtic sense precedents, a partir de l’endemà es va entrar en una fase de retrocés; en bona part, per la reacció de l’Estat (repressió indiscriminada, aplicació del 155, exili i empresonament dels dirigents...). Des d’aleshores, cap dels governs ni cap dels partits, malgrat la retòrica, han sabut com aplicar aquell “mandat democràtic” o com actuar. El trencament del govern, en tot cas, inicia un nou cicle polític en què el diàleg entre partits encara serà més complicat, però difícilment podem afirmar que es tanqui un procés que, en realitat, no es clourà fins que ho decideixi la ciutadania.