‘SHITSTORM’

Shitstorm és un anglicisme que, segons el Diccionari de Cambridge, designa “una situació en què moltes persones estan en desacord i discuteixen entre elles”. Terme aplicat a les xarxes socials, en aquest context, fa referència a l’allau de reaccions negatives provocades per una determinada publicació. La traducció literal seria ‘tempesta de merda’, i serviria per parlar del cada cop més habitual linxament digital. Fenomen realment temut per les empreses amb perfils a internet que vetllen per preservar la bona reputació, malauradament, els partits polítics hi estan més o menys avesats. Si volen passar de la teoria a la pràctica, només cal que vagin a una de les moltes publicacions que els últims dies han fet ERC o Junts per Catalunya o els seus dirigents, i als fils de respostes que les acompanyen és més que probable que puguin comprovar exactament de què estem parlant.

No ens enganyem, és una pràctica que ve de lluny. La ja enterradíssima legislatura del 52% ha estat marcada des del primer moment per les diferències entre els socis d’ERC i Junts per Catalunya al govern. N’hi ha molts, de capítols: l’escó de Pau Juvillà, la relació amb Pedro Sánchez, la suspensió de la presidenta del Parlament... Les discrepàncies en l’acció política sempre han tingut la seva rèplica, duríssima, a les xarxes, on els més purs de cada banda acusaven els altres de tot i de res perquè, no ens enganyem, des de la trinxera sempre hi ha retrets a fer. La sortida dels de Jordi Turull i Laura Borràs de l’executiu perquè així ho va decidir la seva militància en un 55,73% ha fet que aquesta tempesta de brutícia, per dir-ho finament, s’endureixi i sembli traspassar les pantalles. I així és com arribem fins al punt en què la presidenta de Junts, Laura Borràs, qüestionava la legitimitat del govern poques hores després que els seus decidissin abandonar-lo, o la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, comparava els exsocis amb Vox.

Passat el dol d’haver trencat el govern ERC-Junts toca ressituar-se. El president, Pere Aragonès, s’ha mogut ràpidament per tancar la crisi al govern amb el nomenament dels nous consellers, entre els quals hi ha l’exsocialista Quim Nadal, l’exsecretària de Podem a Catalunya Gemma Ubasart i l’exdiputat convergent Carles Campuzano. L’executiu “de la nova etapa” ha començat a caminar aquesta mateixa setmana, un clar missatge que els republicans giren full del període compartit amb Junts a la Generalitat. I ho fan amb la voluntat d’esgotar la legislatura, malgrat la més que evident dificultat parlamentària d’un executiu sustentat per una minoria de trenta-tres diputats. El repte és gran i depèn d’intentar bastir aliances a la cambra baixa que li permetin tirar endavant els projectes, començant pels pressupostos. El contrari, seria una exhibició de debilitat.

El desafiament de Junts, per la seva banda, és trobar el seu paper a l’oposició. Tampoc és una tasca senzilla. La formació, en què un 42% dels seus volien mantenir-se a la Generalitat, ha de decidir si estén o no la mà a Esquerra, encara que sigui en projectes puntuals. La política declarativa, amb peticions de qüestió de confiança i eleccions, és efectiva i serveix per obtenir titulars, però una bona oposició requereix necessàriament propostes i alternatives. No es pot viure només de frases a remolc i a la contra dels socis als quals has abandonat voluntàriament. I difícilment resultaran creïbles les grans promeses d’allò que no s’ha estat capaç d’abordar a l’executiu.

La cerca de rols en un govern en solitari i fora d’aquest es preveu complexa tant per a Esquerra com per a Junts, que igualment s’hauran de reubicar en el taulell del moviment independentista on han estat incapaços d’anar de bracet. Que la majoria del 52% s’hagi acabat implica que no hi haurà més col·laboració? És una pregunta que es respondrà amb el temps. El temps també ens dirà si hi ha alguna lliçó aprofitable de l’actual trencadissa o, si al contrari, només servirà perquè la relació entre ERC i Junts a les xarxes i fora de les xarxes s’empastifi encara més. Esperem que no.