Iran, feminisme i revolta

Laya Hooshyari, Özgür Günes Öztürk i Jule Goiko­et­xea escri­uen a La Directa que les pro­tes­tes femi­nis­tes a l’Iran arran de l’assas­si­nat de la kurda Mahsa Amini no només llui­ten con­tra el hijab obli­ga­tori, “sinó con­tra totes les opres­si­ons que les dones viuen al règim”. Les auto­res defi­nei­xen l’islam polític, que regeix l’Iran des del 1979 i que s’ha estès sobre­tot pel nord d’Àfrica i l’Àsia occi­den­tal, com un movi­ment polític burgès i reac­ci­o­nari que cerca “sot­me­tre les clas­ses popu­lars empo­bri­des i els pobles mino­rit­zats com­ba­tents, prin­ci­pal­ment els kurds, i ender­ro­car els movi­ments d’esquerra anti­ca­pi­ta­lista de la regió”. Per això, a Cata­lu­nya no hauríem de fri­vo­lit­zar la revolta ira­ni­ana.

Arran dels vídeos de dones euro­pees, sobre­tot polítiques i actrius, que es talla­ven un floc de cabells en soli­da­ri­tat, Masih Ali­ne­jad, femi­nista ira­ni­ana a l’exili, con­tes­tava que no cal que les polítiques es tallin els cabells, sinó que els seus governs tallin els vin­cles amb el règim iranià. A Cata­lu­nya, polítiques que han defen­sat homes que han agre­dit dones han donat suport a la lluita ira­ni­ana, com també ho han fet peri­o­dis­tes que sur­ten en un pro­grama de tele­visió copre­sen­tat per un home acu­sat d’asset­ja­ment sexual. Sem­bla, doncs, que mani­fes­tar-se a favor de les ira­ni­a­nes ser­veix per que­dar bé, però quan toca actuar per llui­tar con­tra el mas­clisme, a l’Iran o a Cata­lu­nya, més d’una –i d’un, perquè sem­bla que els homes no se sen­ten cri­dats a fer-ho– fa l’orni.

D’altres, com Ana Ber­nal-Triviño a El Periódico, han reduït la revolta a un ple­bis­cit en con­tra del hijab, con­clo­ent que totes les dones del món el por­ten obli­ga­des. El rao­na­ment cen­tra el debat en els cos­sos de les dones i no en els règims de poder que els opri­mei­xen. Com asse­nya­len Hooshyari, Öztürk i Goiko­et­xea, si la República Islàmica de l’Iran ha obli­gat les dones a fer ser­vir el hijab, el règim ante­rior del xa Pah­lavi en va forçar d’altres a treure-se’l, per mos­trar un ros­tre accep­ta­ble als països occi­den­tals. “És evi­dent que tots dos per­ce­ben les dones com a objec­tes sexu­als sense dret a triar i sense dret a con­tro­lar el seu cos”, con­clo­uen.

Dones que por­ten vel, com la cata­lana Míriam Hatibi, la britànica Mariam Khan o l’esta­tu­ni­denca ira­ni­ana Hoda Katebi, donen suport a les ira­ni­a­nes. En un fil de Twit­ter, Katebi va expli­car que cre­mar un hijab en el con­text de la revolta era inci­ne­rar un símbol que l’estat havia coop­tat, i no pas un assalt a l’islam. Katebi aler­tava que és clau dis­tin­gir entre islam polític i religió musul­mana, perquè, davant del fet que les revol­tes estan lide­ra­des per dones no musul­ma­nes i dones musul­ma­nes, el govern iranià intenta divi­dir les mani­fes­tants en base a la religió. Escrits com els de Triviño, que equi­pa­ren el vel amb l’islam polític, fomen­ten el relat sobre les pro­tes­tes que vol impo­sar el règim iranià.

Hooshyari, Öztürk i Goiko­et­xea exhor­ten a escol­tar les dones kur­des, les per­ses, les afga­ne­ses, les tur­ques, les ama­zi­gues, les tuni­si­a­nes. A les que viuen allà, i a les cata­la­nes que tenen ascendència d’aquests indrets. Perquè l’islam polític és una de les mol­tes mani­fes­ta­ci­ons patri­ar­cals i auto­ritàries que asso­ten el món, des del fona­men­ta­lisme cristià que ha pro­hi­bit l’avor­ta­ment als Estats Units i l’extrema dreta que assola Europa, fins a l’inte­grisme budista que per­se­gueix els musul­mans a Birmània, pas­sant per l’auto­ri­ta­risme patri­ar­cal dels gover­nants indis i xine­sos.

Tam­poc hem d’obli­dar que l’islam polític ha fet forat a Cata­lu­nya, i que les esquer­res han estat reti­cents a denun­ciar-lo per por de sem­blar islamòfobes. El que és racista és fer l’orni davant d’una ide­o­lo­gia que coarta la lli­ber­tat de mili­ons de per­so­nes. El que és islamòfob és equi­pa­rar l’islam amb una de les seves mani­fes­ta­ci­ons retrògra­des, com si tots els musul­mans fos­sin uns reac­ci­o­na­ris.

Així doncs, la lluita femi­nista con­tra l’islam polític, a Cata­lu­nya, no ha de ser una qüestió per pen­jar-se la meda­lla femi­nista, ni de denun­ciar el vel d’unes, ni de no voler sem­blar islamòfob. És una qüestió de democràcia.