Iran, feminisme i revolta

Laya Hooshyari, Özgür Günes Öztürk i Jule Goikoetxea escriuen a La Directa que les protestes feministes a l’Iran arran de l’assassinat de la kurda Mahsa Amini no només lluiten contra el hijab obligatori, “sinó contra totes les opressions que les dones viuen al règim”. Les autores defineixen l’islam polític, que regeix l’Iran des del 1979 i que s’ha estès sobretot pel nord d’Àfrica i l’Àsia occidental, com un moviment polític burgès i reaccionari que cerca “sotmetre les classes populars empobrides i els pobles minoritzats combatents, principalment els kurds, i enderrocar els moviments d’esquerra anticapitalista de la regió”. Per això, a Catalunya no hauríem de frivolitzar la revolta iraniana.

Arran dels vídeos de dones europees, sobretot polítiques i actrius, que es tallaven un floc de cabells en solidaritat, Masih Alinejad, feminista iraniana a l’exili, contestava que no cal que les polítiques es tallin els cabells, sinó que els seus governs tallin els vincles amb el règim iranià. A Catalunya, polítiques que han defensat homes que han agredit dones han donat suport a la lluita iraniana, com també ho han fet periodistes que surten en un programa de televisió copresentat per un home acusat d’assetjament sexual. Sembla, doncs, que manifestar-se a favor de les iranianes serveix per quedar bé, però quan toca actuar per lluitar contra el masclisme, a l’Iran o a Catalunya, més d’una –i d’un, perquè sembla que els homes no se senten cridats a fer-ho– fa l’orni.

D’altres, com Ana Bernal-Triviño a El Periódico, han reduït la revolta a un plebiscit en contra del hijab, concloent que totes les dones del món el porten obligades. El raonament centra el debat en els cossos de les dones i no en els règims de poder que els oprimeixen. Com assenyalen Hooshyari, Öztürk i Goikoetxea, si la República Islàmica de l’Iran ha obligat les dones a fer servir el hijab, el règim anterior del xa Pahlavi en va forçar d’altres a treure-se’l, per mostrar un rostre acceptable als països occidentals. “És evident que tots dos perceben les dones com a objectes sexuals sense dret a triar i sense dret a controlar el seu cos”, conclouen.

Dones que porten vel, com la catalana Míriam Hatibi, la britànica Mariam Khan o l’estatunidenca iraniana Hoda Katebi, donen suport a les iranianes. En un fil de Twitter, Katebi va explicar que cremar un hijab en el context de la revolta era incinerar un símbol que l’estat havia cooptat, i no pas un assalt a l’islam. Katebi alertava que és clau distingir entre islam polític i religió musulmana, perquè, davant del fet que les revoltes estan liderades per dones no musulmanes i dones musulmanes, el govern iranià intenta dividir les manifestants en base a la religió. Escrits com els de Triviño, que equiparen el vel amb l’islam polític, fomenten el relat sobre les protestes que vol imposar el règim iranià.

Hooshyari, Öztürk i Goikoetxea exhorten a escoltar les dones kurdes, les perses, les afganeses, les turques, les amazigues, les tunisianes. A les que viuen allà, i a les catalanes que tenen ascendència d’aquests indrets. Perquè l’islam polític és una de les moltes manifestacions patriarcals i autoritàries que assoten el món, des del fonamentalisme cristià que ha prohibit l’avortament als Estats Units i l’extrema dreta que assola Europa, fins a l’integrisme budista que persegueix els musulmans a Birmània, passant per l’autoritarisme patriarcal dels governants indis i xinesos.

Tampoc hem d’oblidar que l’islam polític ha fet forat a Catalunya, i que les esquerres han estat reticents a denunciar-lo per por de semblar islamòfobes. El que és racista és fer l’orni davant d’una ideologia que coarta la llibertat de milions de persones. El que és islamòfob és equiparar l’islam amb una de les seves manifestacions retrògrades, com si tots els musulmans fossin uns reaccionaris.

Així doncs, la lluita feminista contra l’islam polític, a Catalunya, no ha de ser una qüestió per penjar-se la medalla feminista, ni de denunciar el vel d’unes, ni de no voler semblar islamòfob. És una qüestió de democràcia.