IMPULSORS GENÈTICS

És de sobres sabut que tots els ecosistemes naturals tenen els seus propis mecanismes d’ajustament, i que si s’alteren es posa en risc la seva supervivència. El típic exemple per entendre-ho és el dels conills a Austràlia. Els animalets no existien al continent fins que s’hi van començar a introduir a mitjan segle XVIII. Les primeres introduccions no van provocar gaires problemes perquè eren animals domèstics. Però a mitjan segle XIX un dels colons anglesos va decidir que volia caçar-ne per distracció i es va fer portar a la seva finca de l’estat de Victòria, al sud-est del país, tretze parelles de conills salvatges. Aquests, més espavilats que els domèstics, es van escampar, van procrear i aviat es van convertir en una plaga que afectava tot el continent. Com que no tenien cap depredador natural, van prosperar de tal manera que van desplaçar més de tres-centes espècies d’animals i plantes autòctones. La solució que es va buscar va ser introduir una altra espècie nova, un tipus de guilla, perquè els cacés i ajudar així al control de la població. Però les guilles de seguida van descobrir que era més fàcil alimentar-se d’animals com coales, que no les coneixien i per tant no els tenien por. Vist que l’estratègia no tenia èxit, les autoritats australianes també van intentar erradicar la plaga –estem parlant de centenars de milions de conills– propagant malalties, però els animals s’hi han tornat resistents. No és estrany que es consideri una de les catàstrofes ecològiques més importants de la història. Tot plegat ens recorda fins a quin punt l’activitat humana pot ser nefasta per als ecosistemes, ja sigui voluntàriament, per desconeixença, indiferència o accident.

El cas dels conills australians, però, pot quedar en mera anècdota davant d’un revolució biotecnològica que ha posat en alerta bona part de la comunitat científica i, per descomptat, activistes pel medi ambient. Es tracta dels impulsors genètics, un pas de gegant que permet alterar les lleis de l’evolució. Resumint-ho molt, es tracta de modificacions genètiques que es poden fer en tota una espècie. Gràcies a la nova tècnica Crispr, que permet editar els gens, es podrien alliberar a la natura exemplars d’una espècie alterats perquè les seves modificacions fossin hereditàries. Per exemple, modificar mosquits de tal manera que en una o dues generacions es tornessin estèrils i desapareixessin. Què passaria, però, amb els ocells o els ratpenats que es mengen els mosquits? Com s’alterarien els ecosistemes? Més de dues-centes entitats ecologistes i científiques ja han demanat a la Unió Europea una moratòria perquè s’impedeixi fer experiments d’aquest tipus, ja que són incontrolables, no es pot saber quins efectes tindrien, i a més són irreversibles. L’enginyeria genètica aplicada a ecosistemes sencers, expliquen, és enginyeria evolutiva. Una enginyeria que permetria modificar éssers vius de manera permanent en la natura, no només al laboratori, amb conseqüències impredictibles no només per al medi ambient, sinó també per a la salut humana.