La gran batalla

Des que s’ha sabut que els dies 24 i 25 de novem­bre tin­drem dues vis­tes orals al Tri­bu­nal Gene­ral de la Unió Euro­pea (TGUE) per dues deman­des d’anul·lació que vam pre­sen­tar en con­tra de diver­ses deci­si­ons del Par­la­ment Euro­peu, no són poques les pre­gun­tes que se’ns han anat plan­te­jant i, sense des­ve­lar aquells aspec­tes que ens reser­va­rem per expo­sar-los davant el TGUE, m’agra­da­ria donar algu­nes pin­ze­lla­des sobre el que està real­ment en joc en aquests pro­ce­di­ments i vis­tes.

La pri­mera de les vis­tes orals, la del dia 24 de novem­bre a par­tir de les 14.00 hores, es cor­res­pon amb la demanda d’anul·lació que vam pre­sen­tar el 20 de febrer del 2020 en con­tra de la decisió de l’ales­ho­res pre­si­dent de Par­la­ment Euro­peu de 10 de desem­bre del 2019 per la qual es va negar a obrir el pro­ce­di­ment de defensa de la immu­ni­tat dels euro­di­pu­tats Puig­de­mont i Comín sol·lici­tada el 10 d’octu­bre del 2019.

Des­co­nei­xem quin serà el pro­nun­ci­a­ment del TGUE res­pecte a una demanda que, tot i ser impor­tant, ha que­dat superada per les matei­xes deci­si­ons, pri­mer, del Tri­bu­nal de Justícia de la Unió Euro­pea (TJUE) de 19 i 20 de desem­bre del 2019, i després con­di­ci­o­nada per la sentència del mateix TGUE de 6 de juliol del 2022.

Aquesta sentència, pen­dent d’un recurs que hi vam inter­po­sar, va esta­blir clara­ment que:

“90. Tenint en compte això, en el cas que ens ocupa, pro­ce­deix con­si­de­rar que els deman­dants, els noms dels quals figu­ra­ven en la pro­cla­mació de 13 de juny del 2019, van adqui­rir la con­dició de dipu­tat euro­peu en aque­lla data i gau­dien en con­seqüència, per aquest sim­ple fet, de la immu­ni­tat pre­vista en l’arti­cle 9, paràgraf segon, del pro­to­col núm. 7. Per la resta, aquest punt ja és pacífic entre les parts.

91. Així mateix, de la juris­prudència citada als apar­tats 86 i 87 de la pre­sent sentència en resulta que l’adqui­sició pels deman­dants de la con­dició de dipu­tat euro­peu i, en con­seqüència, de la immu­ni­tat pre­vista a l’arti­cle 9, paràgraf segon, del pro­to­col núm. 7 que s’asso­cia a l’esmen­tada con­dició deriva exclu­si­va­ment de la pro­cla­mació de 13 de juny del 2019 i, per tant, no podia ser qüesti­o­nada ni per l’expre­si­dent del Par­la­ment ni pel mateix Par­la­ment.”

El tri­om­fa­lisme amb què va ser rebuda la sentència, de 6 de juliol en què se’ns deses­ti­mava la demanda pel naci­o­na­lisme espa­nyol més ranci els va impe­dir veure el que deien, clara­ment, aquests dos paràgrafs i altres paràgrafs relle­vants i, per tant, el que recla­ma­rem el pro­per 24 de novem­bre és que el Par­la­ment Euro­peu no va defen­sar la immu­ni­tat de dues per­so­nes a qui el mateix TGUE con­si­dera que tenien la con­dició de dipu­tats des del 13 de juny del 2019 i, per tant, immu­ni­tat digna de ser defen­sada.

En la vista del dia 25 (que se cele­brarà des de les 9.30 hores) la cosa va del supli­ca­tori i de com es va arri­bar a una votació que, al final, va ser molt més ajus­tada del que espe­rava el naci­o­na­lisme espa­nyol.

No serà una vista ràpida ni sen­zi­lla. De fet, la pre­visió és que esti­guem tot el dia a la sala al·legant, deba­tent, con­tes­tant les pre­gun­tes del Tri­bu­nal i inten­tant res­pon­dre aquells plan­te­ja­ments que, sobre la marxa, vagin fent les repre­sen­ta­ci­ons del Par­la­ment Euro­peu i del Regne d’Espa­nya.

En aquesta demanda, com no podia ser d’una altra manera, hem obert un ven­tall de vuit al·lega­ci­ons dife­rents que pas­sen per recla­mar la falta de moti­vació de la decisió en diver­sos aspec­tes, la falta de norma habi­li­tant de l’òrgan sol·lici­tant del supli­ca­tori (com­petència), falta d’impar­ci­a­li­tat tant del comitè d’afers legals del Par­la­ment (específica­ment el seu pre­si­dent Adrián Vázquez) com del mateix ponent de les tres reso­lu­ci­ons, la vul­ne­ració del dret a ser escol­tats amb relació a una sèrie de vio­la­ci­ons de drets fona­men­tals, la vul­ne­ració del prin­cipi de bona admi­nis­tració en diver­sos aspec­tes així com del prin­cipi d’igual­tat.

Hi haurà molt a dis­cu­tir i, tot ple­gat, a par­tir d’un ele­ment base: si hi va haver o no una falta d’impar­ci­a­li­tat del pre­si­dent del comitè d’afers legals del Par­la­ment i del ponent de les tres reso­lu­ci­ons, tema que ha estat essen­cial en la decisió adop­tada pel vice­pre­si­dent del TJUE el pas­sat 22 de maig en què ens va esti­mar el recurs de cas­sació inter­po­sat amb relació a les mesu­res cau­te­lars sol·lici­ta­des després de ser adop­tat el supli­ca­tori i acor­dat l’aixe­ca­ment par­cial de la immu­ni­tat.

En la reso­lució, el vice­pre­si­dent del TJUE va dei­xar clar que:

“199. D’acord amb aquest prin­cipi, incum­beix a les ins­ti­tu­ci­ons, als òrgans i als orga­nis­mes de la Unió com­plir el requi­sit d’impar­ci­a­li­tat en les seves dues ves­sants, que són, d’una banda, la impar­ci­a­li­tat sub­jec­tiva, en vir­tut de la qual cap dels mem­bres de la ins­ti­tució interes­sada ha de pren­dre par­tit ni tenir pre­ju­di­cis per­so­nals, i, de l’altra, la impar­ci­a­li­tat objec­tiva, de con­for­mi­tat amb la qual la refe­rida ins­ti­tució ha d’ofe­rir garan­ties sufi­ci­ents per des­car­tar qual­se­vol dubte legítim sobre un pos­si­ble pre­ju­dici.

200. En el cas que ens ocupa, els com­por­ta­ments del ponent i del vice­pre­si­dent de la comissió JURI a què es refe­rei­xen els recur­rents poden, a pri­mera vista, mani­fes­tar una presa de par­tit o un pre­ju­dici per­so­nal des­fa­vo­ra­ble envers els recur­rents.”

Un cop més, sem­bla evi­dent que les sentències dels grans tri­bu­nals euro­peus cal saber lle­gir-les sense que les ban­de­res ens ennu­vo­lin la vista.

Expo­sant-ho a grans trets, aquest el marc en què ens mou­rem a Luxem­burg els dies 24 i 25 de novem­bre; no sabem què deci­di­ran ni tam­poc quan ho faran, sim­ple­ment en podem tenir esti­ma­ci­ons fun­da­des.

Ens tro­bem amb un litigi estratègic únic, plan­te­jat dins del marc de la Unió Euro­pea, basat exclu­si­va­ment en dret euro­peu i que afecta una con­creta mino­ria naci­o­nal euro­pea que lluita, incan­sa­ble­ment i afer­ris­sada, pel reco­nei­xe­ment dels seus drets i el dels seus autèntics líders, entre els quals drets es troba la immu­ni­tat d’aque­lles per­so­nes a qui una àmplia majo­ria de cata­lans va desig­nar per repre­sen­tar-los a Europa.

Sigui quin sigui el resul­tat final, els cata­lans poden estar tran­quils perquè ja han gua­nyat, i això per un fet tan sim­ple com que si hi ha qui no s’ha ren­dit aquest ha estat l’exili i la seva defensa dels drets de tots els cata­lans i, també, de tots els euro­peus ja que aquí la cosa no va només d’una con­creta mino­ria naci­o­nal sinó, sobre­tot, de democràcia.

Una millor defensa de la democràcia (de la de tots), i els seus prin­ci­pis, que la des­ple­gada en aquests liti­gis és difícil de tro­bar, perquè tot el que ha pas­sat fins ara a Cata­lu­nya i del que s’ha fet en con­tra de l’inde­pen­den­tisme català es basa en una inter­pre­tació anti­de­mocràtica del dret, just la contrària de la que hem anat a bus­car i a exi­gir a Europa.