Resistir, malgrat tot

Tots els par­tits de l’opo­sició remu­guen la cançó enfa­dosa de la sole­dat d’ERC. Però si ara es con­vo­ques­sin elec­ci­ons al Par­la­ment de Cata­lu­nya els resul­tats que s’obtin­drien repe­ti­rien, dipu­tat més o menys, la mateixa dis­tri­bució d’escons que hi ha actu­al­ment. A qui podria interes­sar l’enre­nou d’una moció de cen­sura i uns nous comi­cis per que­dar-se allí mateix? Sobre­tot quan, per con­fi­gu­rar una majo­ria, cal­dria recórrer als matei­xos argu­ments que són vigents per con­fi­gu­rar-la avui? Troni, llam­pe­gui o cai­gui el cel al damunt dels nos­tres caps, a tot­hom li convé donar temps a ERC perquè governi fins al final de la legis­la­tura. Als que la volen veure caure, perquè tin­gui ocasió d’enso­pe­gar amb les seves pròpies limi­ta­ci­ons i amb els entre­bancs que tots els altres li posa­ran al davant. I a la mateixa ERC perquè no té cap altre recurs que gover­nar en soli­tari bus­cant pac­tes pun­tu­als i con­fiar que, amb l’acció de govern i els pac­tes amb el PSOE, pugui treure’s un as de la màniga que li faci gua­nyar posi­ci­ons.