Cal una altra paperera de la història?

10 de gener del 2016. “Hem enviat Mas a la paperera de la història.” L’aleshores diputat de la CUP Benet Salellas anunciava que unes hores després els seus diputats investirien Carles Puigdemont president de la Generalitat com a candidat alternatiu de JxSí, després que els anticapitalistes haguessin tombat la candidatura de Mas al Parlament per dues vegades. “Hi havia d’haver un canvi de lideratge i així ha estat. Hem apartat la pedra al camí que impedia que creixés la majoria independentista”, sentenciava el diputat cupaire. Era aquell “no tranquil” d’Antonio Baños.

Efectivament, tot es va precipitar i el setembre del 2016, Puigdemont, empès per una qüestió de confiança, encarrilava un full de ruta compartit amb la CUP pronunciant aquell “o referèndum o referèndum”. Les institucions i la societat civil s’endinsaven en una unitat d’acció tan potent que un any després derrotaria un estat i les seves clavegueres.

D’això ja fa cinc anys. No hi ha independència ni se l’espera, la pilota és al terrat de Madrid i, el que és pitjor, la fractura entre els que van liderar aleshores aquella gesta històrica, tant al carrer com als despatxos, és tan profunda que sembla insalvable com a mínim durant molt de temps. Amb el govern de coalició trencat, ERC en solitari buscant aliats en l’autonomisme per tirar endavant els pressupostos, i amb Junts en una guerra interna entre turullistes i borrasistes que porta al llindar del precipici un partit que encara està lluny de consolidar-se i sense el coixí de la institucionalitat de la plaça de Sant Jaume, quina il·lusió pot tenir l’independentisme en els propers temps?

Cal un altra paperera de la història, un canvi de lideratges que aparti les pedres del camí? Enterrada definitivament la majoria màgica del 52% dels 74 diputats independentistes al Parlament, i amb l’ANC i Òmnium buscant també el seu lloc en el nou escenari polític cal, com a mínim, plantejar una reflexió sobre si aquests lideratges són els òptims o si cal tornar a donar la paraula al carrer a través de les urnes. La via del 52% està morta –si és que mai va estar viva–, però quines alternatives hi ha un cop desfeta aquesta majoria?

Pel que fa als partits, es fa francament difícil imaginar passos al costat o passos enrere d’alguns dirigents per obrir pas a altres que realment vulguin intentar aquest embat democràtic amb l’Estat i reprenguin aquell esperit unitari i solidari de l’1-O. No es tracta de defenestrar ningú ni de menystenir els sacrificis que, justament a ERC i a Junts han fet les seves cares més visibles amb la presó i l’exili; al contrari. El més intel·ligent seria valorar aquests sacrificis, i també els errors comesos i els encerts, per recuperar la unitat d’acció. Deixar al marge els egos, personalismes i ràbies. I probablement, aquesta posada en valor necessita justament noves cares, direccions col·legiades i projectes comuns i no lluites fratricides.

La proximitat de les eleccions municipals el 28-M i la tensió que generen les negociacions per aprovar els pressupostos tant a Catalunya com a Madrid i a Barcelona no faciliten gens una treva entre les forces de l’independentisme. I si els partits tenen legítimament el dret de competir electoralment per assolir el poder, no haurien de sentir-se legitimats per destruir un patrimoni col·lectiu que no els pertany a ells només, sinó a tothom que va fer possible aquell 1-O i que creu en el dret democràtic d’autodeterminació dels pobles.

Al carrer hi continua havent tres generacions de catalans socialment transversals compromeses malgrat tots els malgrats disposades a donar suport a uns líders i partits polítics que van entomar aquell referèndum com si els hi anés la vida. Però la generositat no és eterna i aquest 52% pot revertir-se fàcilment. És veritat que al camp contrari tampoc no hi ha un projecte per a una Catalunya espanyola que engresqui, però la iniciativa continua en mans de l’unionisme, que no té cap incentiu per negociar absolutament cap concessió.