UN EXERCICI DE DEMOCRÀCIA

Fa mesos que tots sabem que l’ano­me­nada “taula de diàleg” entre el govern espa­nyol i el català no arri­barà enlloc. De fet, ho saben els matei­xos que s’hi asse­uen. Els uns, els del PSOE, con­vençuts que no volen ni sen­tir a par­lar d’auto­de­ter­mi­nació ni d’amnis­tia; i encara menys pocs mesos abans d’unes elec­ci­ons muni­ci­pals. De fet, no van tri­gar ni trenta segons a rebut­jar l’acord de clare­dat que el pre­si­dent Ara­gonès va pro­po­sar durant el debat de política gene­ral. El govern de Pedro Sánchez ha jugat a la bila­te­ra­li­tat, ni que sigui en pro de l’ano­me­nada “estratègia del retro­ba­ment”, però només per par­lar de temes enca­bits dins els paràmetres de l’auto­no­misme. Per la seva banda, des d’ERC hom és cons­ci­ent que cal ven­dre algun resul­tat mínima­ment pal­pa­ble, ven­di­ble; sobre­tot tenint en compte que cap altre par­tit sobi­ra­nista aposta per la taula i més aviat ten­dei­xen a qua­li­fi­car-la de “via morta”. En rea­li­tat, els uns (el PSOE) i els altres (ERC) sem­blen prac­ti­car aquell vell joc en què ens posàvem a donar vol­tes a un cer­cle de cadi­res i el pri­mer a que­dar-se dret que­dava automàtica­ment eli­mi­nat. En rea­li­tat, es tracta d’això, de dis­cer­nir qui és el pri­mer a que­dar-se sense cadira o a aixe­car-se de la taula, tant se val.

L’estira-i-arronsa per la reforma de la sedició és un exem­ple ben pal­pa­ble dels límits del PSOE. Aquesta set­mana, la minis­tra d’Hisenda va anun­ciar que el govern espa­nyol té la intenció de dur al Congrés la reforma i que es tracta d’un “com­promís ferm”. Poc després, en una con­versa infor­mal amb els peri­o­dis­tes, el pre­si­dent del govern espa­nyol va mati­sar que la pre­sen­tació estava con­di­ci­o­nada a l’assumpció, per part d’ERC, que en el con­text de l’1-O es van come­tre delic­tes. Els soci­a­lis­tes sem­pre han fugit d’estudi i han dei­xat anar que el tema no té els suports sufi­ci­ents, però ara es com­pro­me­trien a reduir la pena actual, fixada entre 10 i 15 anys, a una franja que no ha con­cre­tat, però que podria situar-se al vol­tant dels cinc anys. En qual­se­vol cas, acabi com acabi el tema, cal­dria no per­dre de vista que l’ele­ment fona­men­tal no és aquest, tal com va dei­xar anar Joseba Azkar­raga, excon­se­ller de Justícia al País Basc: “El debat no pot ser si el delicte de sedició pot o no reduir a la mei­tat la pri­vació de lli­ber­tat. El debat ha de ser si posar urnes pot con­si­de­rar-se, o no, delicte. I això fou, i serà sem­pre, un exer­cici de democràcia.” Un recor­da­tori ben esca­ient cinc anys després de l’1-O.