ELS ALTRES DALMASES

Han passat dies d’ençà que es va filtrar l’informe elaborat per l’advocada Magda Oranich, i mesos des que es va produir l’entrevista a Laura Borràs al programa Preguntes freqüents i l’incident posterior, fora de càmeres, en què el diputat Francesc de Dalmases va increpar la subdirectora del programa, la va agafar pel canell i la va tancar en un camerino per esbroncar-la. Però aquell afer encara cueja, amb conseqüències imprevisibles des d’un punt de vista personal i, fins i tot, per a la convivència a Junts. La darrera notícia fa referència a la carta del mateix Dalmases, que finalment ha acabat acceptant que va “mantenir una discussió acalorada” amb la periodista que, segons ha manifestat, “es va sentir intimidada per la situació” i reitera les “disculpes” que assegura que ja va demanar al seu moment i a la comissió de control de la Corporació de Mitjans Audiovisuals

Més enllà de les derivades polítiques que pugui prendre, l’anomenat cas Dalmases posa de manifest una relació necessàriament revisable dels polítics amb els mitjans de comunicació, que hauria de merèixer una profunda reflexió en benefici de la llibertat d’expressió, el dret a la informació i la salut de tots plegats. En el cas de Dalmases, aquesta actitud s’ha expressat a través de crits i de límits intolerables, però en d’altres casos, es fa a través d’altres mètodes més subtils, però igualment efectius: la negativa a concedir una entrevista als mitjans no afins o la pressió sistemàtica quan no és del gust de l’entrevistat; la insistència constant per pactar les preguntes o per evitar temes incòmodes en una entrevista o per revisar-ne la transcripció; l’oferiment d’exclusives als mitjans ideològicament propers; les trucades o els missatges ofensius quan no “satisfà” el resultat d’un reportatge; les rodes de premsa sense opció a fer preguntes; els opinadors posats a dit que van a les tertúlies dels mitjans públics amb l’argumentari oficial del partit mentre d’altres en són bandejats de forma sistemàtica i, fins i tot, la publicitat institucional o les subvencions públiques que, en comptes de regir-se per criteris objectius (la difusió), es converteixen en un instrument pervers per premiar els suposats amics i castigar els suposats crítics. Hi ha un munt d’exemples, un munt de casos Dalmases, amb tots els matisos que vulguem. I, malauradament, n’hi ha a bona part dels partits, en especial en aquells que exerceixen el poder. I davant d’això, no hi ha altra resposta que reivindicar el bon ofici i la professió: fer més periodisme i fer-lo en llibertat.