ELS ALTRES DALMASES

Han pas­sat dies d’ençà que es va fil­trar l’informe ela­bo­rat per l’advo­cada Magda Ora­nich, i mesos des que es va pro­duir l’entre­vista a Laura Borràs al pro­grama Pre­gun­tes freqüents i l’inci­dent poste­rior, fora de càmeres, en què el dipu­tat Fran­cesc de Dal­ma­ses va incre­par la sub­di­rec­tora del pro­grama, la va aga­far pel canell i la va tan­car en un came­rino per esbron­car-la. Però aquell afer encara cueja, amb con­seqüències impre­vi­si­bles des d’un punt de vista per­so­nal i, fins i tot, per a la con­vivència a Junts. La dar­rera notícia fa referència a la carta del mateix Dal­ma­ses, que final­ment ha aca­bat accep­tant que va “man­te­nir una dis­cussió aca­lo­rada” amb la peri­o­dista que, segons ha mani­fes­tat, “es va sen­tir inti­mi­dada per la situ­ació” i rei­tera les “dis­cul­pes” que asse­gura que ja va dema­nar al seu moment i a la comissió de con­trol de la Cor­po­ració de Mit­jans Audi­o­vi­su­als

Més enllà de les deri­va­des polítiques que pugui pren­dre, l’ano­me­nat cas Dal­ma­ses posa de mani­fest una relació necessària­ment revi­sa­ble dels polítics amb els mit­jans de comu­ni­cació, que hau­ria de merèixer una pro­funda reflexió en bene­fici de la lli­ber­tat d’expressió, el dret a la infor­mació i la salut de tots ple­gats. En el cas de Dal­ma­ses, aquesta acti­tud s’ha expres­sat a través de crits i de límits into­le­ra­bles, però en d’altres casos, es fa a través d’altres mètodes més sub­tils, però igual­ment efec­tius: la nega­tiva a con­ce­dir una entre­vista als mit­jans no afins o la pressió sis­temàtica quan no és del gust de l’entre­vis­tat; la insistència cons­tant per pac­tar les pre­gun­tes o per evi­tar temes incòmodes en una entre­vista o per revi­sar-ne la trans­cripció; l’ofe­ri­ment d’exclu­si­ves als mit­jans ideològica­ment pro­pers; les tru­ca­des o els mis­sat­ges ofen­sius quan no “satisfà” el resul­tat d’un repor­tatge; les rodes de premsa sense opció a fer pre­gun­tes; els opi­na­dors posats a dit que van a les tertúlies dels mit­jans públics amb l’argu­men­tari ofi­cial del par­tit men­tre d’altres en són ban­de­jats de forma sis­temàtica i, fins i tot, la publi­ci­tat ins­ti­tu­ci­o­nal o les sub­ven­ci­ons públi­ques que, en comp­tes de regir-se per cri­te­ris objec­tius (la difusió), es con­ver­tei­xen en un ins­tru­ment per­vers per pre­miar els supo­sats amics i cas­ti­gar els supo­sats crítics. Hi ha un munt d’exem­ples, un munt de casos Dal­ma­ses, amb tots els mati­sos que vul­guem. I, malau­ra­da­ment, n’hi ha a bona part dels par­tits, en espe­cial en aquells que exer­cei­xen el poder. I davant d’això, no hi ha altra res­posta que rei­vin­di­car el bon ofici i la pro­fessió: fer més peri­o­disme i fer-lo en lli­ber­tat.