La casa per barret

El son­deig que va fer públic dime­cres el Cen­tre d’Estu­dis d’Opinió (CEO) mos­tra alguns resul­tats que sem­blen con­tra­dic­to­ris i que fan arron­sar el nas sobre la cohesió estadística de la població enques­tada i sobre l’esta­bi­li­tat de la intenció de vot que pro­jecta. Però diu, més o menys, el que hem dit i repe­tit que diria: que, de moment, unes elec­ci­ons al Par­la­ment no por­ta­rien a un repar­ti­ment gaire dife­rent dels actu­als escons de la cam­bra i que els pac­tes pos­si­bles tam­poc no ho serien. Fer-les ara, doncs, no resol­dria res, però fer-les més enda­vant, tam­poc, perquè si alguna cosa han acon­se­guit els par­tits d’aque­lla vir­tual majo­ria del 52% ha estat fotre’s la casa per bar­ret. Ja no hi haurà majo­ries par­la­mentàries per la inde­pendència ni tam­poc inde­pendència sense una majo­ria par­la­mentària. Pot­ser els pro­fe­tes del prag­ma­tisme pro­va­ran d’aixe­car una cabana auto­no­mista sobre les runes, però el més pro­ba­ble és que s’hi faci un cir­cuit arqueològic: Cata­lu­nya, la Pom­peia del segle XXI, con­su­mida pel foc de les seves pròpies entra­nyes.