El fre al corredor del mediterrani

El corredor mediterrani, un eix ferroviari de mercaderies que va d’Algesires fins a les principals ciutats del centre i el nord d’Europa, acumula dues dècades de retard. No només la Generalitat catalana i valenciana pressionen el govern de l’Estat espanyol per acabar-lo una vegada per totes, sinó que la Unió Europea també insisteix que l’obra funcioni al més aviat possible per afavorir l’economia, la sostenibilitat i l’ocupació de tota la cornisa mediterrània.

Els retards i entrebancs a l’eix mediterrani són un dels màxims exponents del dèficit d’inversió de l’Estat en les infraestructures que recorren Catalunya. Entre els múltiples incompliments, el govern català assenyala la falta d’execució dels nous accessos viaris i ferroviaris al port de Barcelona, l’absència d’alta velocitat a la línia Tarragona-València o el retard en la connexió ferroviària amb la T1 de l’aeroport del Prat. Són reivindicacions que fa massa temps que duren i, mentrestant, els recursos econòmics per a la seva execució arriben amb comptagotes.

Un estudi de l’associació europea Ferrmed ha situat l’eix logístic Barcelona-Tarragona com el tercer més important de la UE per la densitat del tràfic de mercaderies, només al darrere de la conca del Ruhr, a Alemanya, i la regió de Milà. Aquest estudi, que es presentarà la setmana vinent a Brussel·les, recomana a la UE concentrar les inversions previstes a Europa als hubs logístics principals i als aproximadament 18.000 quilòmetres on es produeix el 65% del tràfic de mercaderies de la Unió. A l’Estat, només el corredor mediterrani i l’eix Irun-Madrid formarien part d’aquests quilòmetres prioritaris.

Diversos informes conclouen que a Europa només el 18% del transport es fa en tren. Aquest percentatge encara és més agreujat a l’Estat espanyol, on les mercaderies transportades en ferrocarril no arriben ni al 10%. Brussel·les insisteix que amb la posada en marxa d’aquesta gran infraestructura, que passaria per ciutats tan importants com Màlaga, Cartagena, Alacant, València, Tarragona i Barcelona, fins la frontera francesa, per seguir continent amunt, les exportacions es doblarien. I davant d’aquestes afirmacions, diversos col·lectius vinculats amb el món empresarial no paren d’insistir a demanar que s’accelerin les obres. El moviment Quiero Corredor, impulsat pe l’Associació Valenciana d’Empresaris (AVE), ja fa sis anys que organitza actes amb l’objectiu que es vagi més ràpid en les execucions pendents d’aquesta obra bloquejada per traves burocràtiques, falta de dotació pressupostària i poca voluntat política. I és que els governs de l’Estat, tinguin el color que tinguin, no veuen amb bons ulls el creixement desmesurat de l’economia catalana i valenciana gràcies a aquesta infraestructura que en un futur podria encongir Madrid, molt orgullosa d’haver aconseguit fer el sorpasso a Catalunya en el lideratge del producte interior brut.

Cal tenir present que les regions mediterrànies ja aporten el 51% de les exportacions i el 50% del turisme europeu. Un cop finalitzades les obres, el corredor suposaria, a més, la creació d’uns 15.000 llocs de feina directes, així com el naixement de centenars d’empreses de sectors estratègics com ara l’alimentació, el turisme, la indústria, la logística i el transport.

Des del punt de vista mediambiental, els estudis han previst que poder acabar aquesta gran obra ferroviària representaria l’eliminació de 900.000 tones de CO2 a l’any, equivalents a 130.000 cotxes fent tombs pel món.

Davant l’alentiment de la infraestructura és l’hora de preguntar-nos per què costa tant acabar aquestes vies que acumulen tantes dècades de demora. Si aquesta localització afectés directament l’entorn de la capital de l’Estat ja faria temps que estaria finalitzada, entre altres coses, perquè a Catalunya, per exemple, l’execució pressupostària no sol passar d’un 65% en cada exercici, mentre que a Madrid gairebé mai es queda per sota del 120%. Només hi ha una prioritat, i és que Madrid passi a ser encara més gran, poderosa i competitiva del que ja ho és ara.